Just abans de l’estiu, després de molts rumors i llargues converses, es va confirmar l’acord entre els fabricants de cotxes Ford (Estats Units) i Geely (Xina), que incloïa compartir instal·lacions i fabricació d’alguns models, a la planta d’Almussafes, al País Valencià. L’acord va tenir el vistiplau del govern espanyol i la Generalitat Valenciana.
Vist des de fora, i sense pretendre entendre-hi gran cosa, semblava raonable. Feia anys que Ford tenia la planta d’Almussafes infrautilitzada, i aquest acord amb els xinesos li permetia fer-ho (reduint despeses) i, alhora, compartint tecnologia, sobretot la de Geely en cotxes elèctrics, on sembla que estan prou més avançats.
Així i tot, he de dir que em va sorprendre. Som en ple conflicte comercial i geopolític entre els Estats Units i la Xina, l’administració Trump fa tot el possible per aconseguir que les empreses tornin als Estats Units, i que no hi hagi massa intercanvis de tecnologia amb els xinesos, que els puguin beneficiar. Doncs bé, aquest acord xoca de front amb la línia política nord-americana.
S’han confirmat les meves sospites, i l’administració Trump ha fet, a través del secretari de Transport (Sean Duffy), un fort advertiment a Ford, a qui acusa de posar en perill la seguretat nacional i de no ser un soci fiable. Assenyala l’acord d’Almussafes, encara que no diu res de les autoritats espanyoles.
Ford ha contestat que ells no han de demostrar res, que fa anys que són els fabricants de cotxes més americans.
La rellevància d’aquests fets és que el conflicte geopolític entre els Estats Units i la Xina, que semblava afectar únicament els consumidors o a empreses estrangeres (pel tema aranzels), ara també es dirigeix cap a grans empreses. I no pas qualsevol: Ford és, com diuen a la seva carta, el súmmum de la gran empresa de la indústria automobilística dels Estats Units. Són tot un símbol d’una època... que jo diria que Trump vol deixar enrere. Som davant d’un xoc en què es reclama que els interessos econòmics d’una empresa quedin subordinats en front d’un interès nacional (en aquest cas, dictat pel govern federal). Això no és estrictament nou (i menys en altres països com la Xina o Rússia, on els governs marquen els límits de les grans empreses) però mai s’havia produït en el país capitalista per excel·lència, entre una gran multinacional d’una indústria tan emblemàtica, i el govern federal.
Deixant de banda opinions en un sentit o un altre, el que aquest xoc fa és posar sobre la taula algunes preguntes:
És correcte que l’interès nacional tingui efectes sobre la presa de decisions econòmiques inversores?
És possible seguir mantenint la globalització (inverteixo a on més em convingui) amb el conflicte geopolític?
Si realment Ford aplica les prioritats nacionals a la seva presa de decisió, és viable com a empresa?
Ara faig un salt gegant i vinc cap a Catalunya. En el nostre modestíssim nivell, ens hem de fer aquestes mateixes preguntes. No tenim un govern que provi de dictar un interès nacional català, però no crec equivocar-me si dic que la llengua catalana és una prioritat per molts catalans. És un element d’interès nacional.
Hi ha moltes empreses, que contracten persones que no parlen català, malgrat que han d’atendre el públic. Estic pensant en casos com el de Moventis, que ha contractat xofers sud-americans, en els seus països d’origen. Estic pensant en moltes empreses d’hostaleria. Estic pensant en petits negocis que demanen personal especialitzat, per treballar en cap de setmana. Estic pensant en l’administració que contracta metges que no saben català.
Parèntesi: que paga més ho soluciona tot és fals. I si no ho fos, implicaria un augment de preus (inflació) que tampoc us agrada massa. Tancat.
Seguint amb aquest concepte d’interès nacional,
Si una empresa necessita mà d’obra, amb unes qualificacions, és correcte que els agafi d’on sigui, encara que no parli català, quan li resulta del tot impossible trobar algú?
Si no troba ningú que no parli català, ha de reduir els seus serveis? Per exemple, tancar algun dia? Deixar de gestionar alguna línia?
Com es defineix aquest interès nacional, en el cas català, prioritzar la llengua?
Crec que el xoc de la Ford amb el govern federal és un exemple gros i espectacular d’aquest període de múltiples conflictes, durant els quals, es redefineixen les regles del joc polític i econòmic: les d’empreses, de tots els nivells, a tot el món, hauran d’assumir que l’interès nacional és un dels elements a tenir més en compte en les seves decisions econòmiques. No valdrà dir que ets molt americà o català. Si no actues en acordança a un interès nacional acceptat per una majoria de la població, l’empresa hi perdrà. Sigui perquè el govern de torn et farà la vida impossible, o perquè els ciutadans et rebutjaran, acceptant-ne el preu (com potser veurem ben aviat al Canadà).
Una altra cosa és com i qui decideix l’interès nacional. Són figues d’una altra panera.
Si us ha semblat interessant, no oblideu compartir l’article. Gràcies.