Avui, entre molts altres vídeos, he vist l’avenç del Houthis, davant de l’exèrcit de l’Aràbia Saudita. Els soldats anaven en xancles, sense casc o armilles antibales, tots amb turbant i una espècie de faldilla. Duien el que m’ha semblat uns kalavsnikov, i caminaven pel desert, suposo que cap endavant. Cada cop que veig un vídeo d’aquesta mena, vaig directe cap a l’origen de tot plegat. Us ho explico.
Vaig veure la Guerra de les Galàxies (la primera, ja no n’he vist cap més, no em va agradar especialment), i em va impressionar en Han Solo amb un mico gegant al costat, portant una nau espacial que semblava el meu dos cavalls en gros i modern. Si fa no fa, amb aquella andròmina, que s’aguantava a martellades, i que al mateix temps, travessava l’espai interestelar a tot drap, ajudava a salvar als bons, que eren atacats pels dolents de l’Imperi.
Digueu-me visionari o savi de Vilajuïga, però des d’aquell moment vaig entendre que la tecnologia sempre acaba sent accessible a tothom, que s’abarateix, que es reconverteix, que els pirates i els oportunistes tenen un talent inconmensurable a fer-la servir. Dit en moden i actual, que els precisos míssils patriots de l’Imperi queden fora de joc quan apareixen els drons, fets anar amb consoles des d’un bar amb una bona connexió de wifi.
El món està potes enlaire per moltes raons. Una d’elles, l’avenç tecnològic, i més en concret, la IA. Diuen que demana grans inversions, i encara més aigua i energia. Tanta, que cal acumular grans quantitats de diners per poder-la fer anar. Tanta, que els països que no tenim ni els diners, ni l’aigua, ni l’energia, ni res de res, no tenim res a pelar.
Seguramnt, és així. Però d’una manera que no ens podem ni imaginar, algú farà de Han Solo, i farà anar una IA versió dos cavalls, que tornarà boig a l’Imperi dels dolents. Com esl Hutties amb esperdenyes.
No dic tot això per un sobtat atac d’optimisme. Ja som en un món on els conflictes seran prou més abundants que a la segona meitat del segle XX (a Europa, si més no). Ho dic perquè tot es tracta de saber de quin costat serem. Els bons i els dolents només existeixen en els films d’Imperis malignes contra pobles oprimits. A la cruel realitat nostra de cada dia, quan hi ha garrotades, hi ha bàndols, i el nostre no és el dels Houthis. La tecnologia permet que tothom pugui pegar i fer mal. Si a sobre, sorgeixen més bàndols, la cosa es complica.
Un món on la tecnologia avança a la velocitat de la llum, és un món on els qui la tenen edevenen molt poderosos, i els qui no la tenen, si s’espavilen, també. Ja cal que els catalans també ens espavilem i comencem a pensar com fer anar un dos cavalls per l’espai. Per, com a mínim, poder ser d’un bàndol, i no un camp de batalla.