A Catalunya, i a Europa en general, tenim greus problemes, però un dels més destacables, des del meu punt de vista, és que no entenem als Estats Units. No és poca cosa, en tant que és el país més poderós del món i aliat. D’una manera esquemàtica i molt simplificada, molta gent percep que els americans han elegit a un president que és boig, un pallasso, un dictador, fins i tot una nova expressió del feixisme. La seva política internacional és suïcida, agressiva, i sobretot, tracta millor als seus enemics que als seus aliats. Està capgirant-ho tot, portant el món cap a un caos. No hi ha dret!
Per tot això i molt més, molts catalans i europeus, veuen els Estats Units com el principal enemic o un aliat en qui ja no es pot confiar, l’Imperi que ens ha traït, i tot representat en la figura de Trump.
Anem a pams, perquè des del meu punt de vista, el tema va per un altre cantó, i si no ens espavilem i entenem la seva política i objectius, rebrem molt més del que ens pensem.
Una qüestió prèvia: m’agrada dir que als Estats Units, hi havia trumpistes molt abans que Trump es dediqués a la política. Des del 1987, quan vaig anar a petar a Dakota del Sud, n’he conegut a cabassos. Sobretot, al cor del que s’anomena “MAGA Country”: Montana, Wyoming, Nebraska, Dakota del Sud... i molts altres estats amb zones rurals o conservadores, terres de “pioners”. No són la majoria de la població dels Estats Units, ni una zona econòmicament potent. Però si que són l’ànima del país, representen als nord-americans que van conquerir l’oest. No té res a veure si això no és històricament verídic. Ells són els pioners, i en mantenen l’esperit. Trump recull aquesta ànima i punts de vista i els desenvolupa, saltant a altres zones més industrials amb problemes. Però Trump també fa una cosa, de manera conscient, o no: parla i construeix el discurs com ho faria un cowboy de Wyoming. Encara que sigui de Nova York, es comporta com un pioner. En el contingut i, sobretot, en la forma. Molt especialment en la manera de menysprear l’etiqueta, les dades, la consistència del discurs... A nosaltres ens sembla, ras i curt, ignorància, un milhomes fatxenda. Però els nord-americans que donen suport a Trump creuen fermament que això no té gens d’importància. La ignorància no té res a veure amb l’èxit a la vida, en com es valora a una persona. Si prosperes, crees una família, treballes de valent, dones millor vida als teus fills de la que has tingut tu, si tot el que has aconseguit és sense cap ajuda de cap govern, tot sol... tant fa quins coneixements tinguis. De fet, això et diferencia dels presumptuosos banquers i rics de la costa est.
El passat 3 de setembre, Marco Rubio, el cap de la diplomàcia nord-americana, va fer un dels discursos més importants per entendre els “nous” Estats Units. Resumidament, va dir que feia anys, sobretot després de la caiguda del mur de Berlín, que els Estats Units es van equivocar. Alerta, això inclou republicans i demòcrates. L’error va ser pensar que podies produir on fos, que la democràcia i sistema de valors dels Estats Units s’expandirien, que els països prosperarien, i que tot serien flors i violes. Alguns n’han dit “la fi de la història”. Jo més aviat ho veig com un dels moments cabdals i finals de l’universalisme d’arrel cristiana, amb els drets humans i Hollywood per bandera.
Prèviament, el desembre de 2025, l’administració Trump va publicar la “National Security Strategy” (Estratègia de Seguretat Nacional, PDF, en anglès), en la que ja van explicar-se els objectius dels Estats Units. El control de l’hemisferi occidental (tot el continent americà, de nord a sud) és prioritari, per adquirir una base terrestre sòlida, amb abundància de recursos minerals. El més rellevant, però, no són els objectius, sinó el rol actiu i dur de la política exterior nord-americana. Ja no es parla d’ideologies, de democràcia, del món occidental, d’aliats... No compten amb ningú, encara que això no implica que el món sencer passi a ser el seu enemic.
Lligat amb el discurs de Marco Rubio, apareix la conseqüència de les males decisions preses: la puixança de la Xina, amb una cooperació estratègica (que no aliança) amb Rússia. Aquesta “coalició” es perfila com el principal contrincant a la preeminència dels Estats Units. El repte pren forma en molts camps, però principalment, en el desenvolupament i control de la IA i en el control de l’energia (fonts, transport, preus...).
Diré els que pensen d’una manera més simple: es van equivocar, la Xina i Rússia els estan atrapant, i són un perill a la seva supremacia. El poder tou que han utilitzat des de la fi de la II Guerra Mundial, i que tan bons resultats els va donar, ja no serveix, i a sobre, és car. A més, malgrat que beneficia a certs sectors (sobretot financers), està empobrint a la resta de la població nord-americana, ja que els està desindustrialitzant. Els cal, a correcuita, tornar a recuperar la iniciativa.
Els aranzels van ser la primera gran mesura, per recuperar la iniciativa. N’han seguit d’altres, com la recuperació del canal de Panamà, els atacs a llanxes i barques (suposadament) de narcotraficants, el cop a Veneçuela, agafant a Maduro i arribant a acords amb el nou govern de Delcy Rodríguez. Avui mateix (18 de setembre), ja s’anuncia un acord amb el govern danès i el de Groenlàndia, pel control d’aquesta gran illa de l’Àrtic. Per altra banda, el Congrés dels Estats Units ha aprovat la llei Lindsey Graham, que dona al president Trump capacitat per sancionar i aplicar aranzels del 100% a tot país o empresa que compri petroli o derivats a Rússia. La llei ha estat aprovada amb molts vots de congressistes demòcrates. És un pas de gegant per delimitar quins països cauen sota el “paraigua” dels Estats Units, i quins se’n van cap a la Xina.
Però el gran cop sobre la taula ha estat l’atac a l’Iran. Militarment impecable, com el fet de demostrar-se les limitacions del poder militar nord-americà. Es buscava derrotar a l’Iran pels temes nuclears? Potser si. Però tot apunta que amb el tancament de l’estret d’Ormuz (i ara Bab-al-Mandab) el que han aconseguit és canviar radicalment el tauler mundial del control del mercat de l’energia. Els Estats Units ha esdevingut el principal venedor de petroli i derivats (amb grandiosos ingressos), els països del golf han quedat tocats pel tancament de l’estret d’Ormuz, els països asiàtics (aliats o no dels Estats Units) havent de comprar a preus molt més elevats, i havent de canviar de proveïdors. Europa també ha rebut, amb problemes de reserves. Ara mateix, l’Aràbia Saudita ja ha dit que no subministrarà petroli i derivats a Europa, com a mínim, fins a novembre.
No tot són flors i violes: l’Iran segueix causant maldecaps, la Xina va veure venir la jugada, i va acumular reserves, que li permeten aguantar els tancaments dels diferents estrets, la ruta àrtica per la costa russa s’està obrint, els preus dels carburants dins dels Estats Units estan disparats, la guerra d’Ucraïna genera atacs a refineries russes, i el mercat mundial ho nota... En resum, el cop a la taula, les accions de l’administració Trump, estan obrint altres fronts, i fins i tot pels Estats Units, el futur és incert. En llenguatge dels cowboys, es diu que Trump “is raising hell” (està aixecant/despertant l’infern), una manera de capgirar-ho tot, si les coses no van com vols.
I Europa? Aquí és on volia arribar. La Unió Europea i el Canadà són possiblement els únics llocs del món on encara no s’entenen o accepten els canvis geopolítics. L’ascens de la Xina I Rússia no han estat vistos com un perill, fins fa poc. Els canvis als Estats Units són vistos com la ximpleria d’un boig que fa el pallasso i l’arrogant. El món entra en conflicte, però la Unió Europea ho nega, i s’arrapa als valors i normes del segle XX.El nou ordre mundial ens agafa amb els pixats al ventre.
El segle XX ens va arruïnar. Les dues grans guerres mundials van destrossar els grans imperis colonials europeus. Després del 1945, hem viscut sota el paraigua dels Estats Units. Va ser un win win, un èxit mai vist d’un poder tou, un imperi simpàtic. Europa va poder desenvolupar l’estat del benestar (i així contrarestar a la Unió Soviètica), i va poder esdevenir pacifista (que falta ens feia per amagar el nostre salvatgisme a la primera meitat del segle XX). Sense les bases militars nord-americanes, res no haguera funcionat. Els nord-americans, a canvi, han pogut endeutar-se fins a l’infinit a través del dòlar, encolomat la seva cultura materialista del consum, i pagar l’exèrcit més gran del món.
Tot això s’ha acabat, i només nosaltres voldríem que no fos així. És difícil mantenir un ordre geopolític, quan no tens cap potència militar real, i sobretot, quan els altres ja no se’l creuen i estan molt més disposats a repartir garrotades o, simplement, a imposar dures sancions i aranzels, previs a tota negociació.
El problema és que, tècnicament, Europa no existeix. La Unió Europea no té capacitat executiva, sense el vistiplau dels estats... que tenen interessos tot sovint divergents. A més, qui està disposat a anar a lluitar per “Europa”? La majoria de la població pensa en termes ideològics, i no pas d’interessos. Tothom vols els avantatges de ser europeu (moneda única, mercat de treball unificat, Schengen...) però gairebé ningú es jugaria el físic pel seu país, i menys encara lluny de les seves fronteres. El súmmum d’això som els catalans, que per sobreviure a la colonització espanyola, només lluitem per nosaltres mateixos.
D’alguna manera, estan tornant les mancances que ens van deixar les dues grans guerres, la guerra civil en el cas de Catalunya. Malauradament, si no volem esdevenir un nou camp de batalla, o una pilota de goma que es rebot de paret en paret, ens caldrà prendre decisions. El món ens colla.
La primera, com ho fem per construir una Europa per la qual pagui la pena lluitar.
L’altre, fins que això no arribi, quina relació establim amb els Estats Units. Sí, amb “aquests” Estats Units tan desagradables i que ja no respecten les “nostres” normes.
Si no comencem a provar de respondre a aquestes dues qüestions, cada cop serem més pobres, vulnerables i esdevindrem tauler del conflicte entre els Estats Units i la Xina. Com els hi ha passat als països del golf, les primeres víctimes col·laterals del conflicte entre els Estats Units i l’Iran. Negar-ho tot i amagar el cap sota l’ala és el pitjor que podem fer.
PD: Si voleu conèixer i gaudir de l’Oest americà, la terra dels pioners i dels indis (si, en queden), feu un cop d’ull als viatges que organitzo.