Ahir van fer 136 anys de la creació del parc nacional del Sequoia. Era el 1890. Ho explico en aquest article, comentant-ne alguns detalls.
Més enllà de l’aniversari, vull destacar alguns fets que solen ser poc coneguts. El primer és que els parcs nacionals són un invent nord-americà. El primer és Yellowstone, al 1872, i el segon és el Sequoia, al 1890. Hi havia hagut algunes zones protegides a altres indrets del món, però es considera que són els Estats Units els qui defineixen el model d’allò que avui dia coneixem per parcs nacionals. El Canadà els seguirà en pocs anys (Banff es funda el 1885), i ara ja n’hi ha al món sencer.
Els parcs nacionals es creen principalment com una espècie de biblioteca de natura, en zones despoblades, i de difícil colonització. Des d’un principi, s’entén que el turisme (els ciutadans americans que gaudiran dels paisatges, tot educant-se) serà el motor econòmic d’aquestes regions. La creació del Sequoia hi afegeix aquesta capa protectora de la natura, per poder conservar-la intacta.
Com solc dir, tot el que passa als Estats Units, tard o d’hora, ens arriba. Els parcs nacionals en són un gran exemple. A casa nostra, però, com que gairebé no ens queda espai natural sense una gran presència humana, hem creat parcs nacionals que són gàbies on provem de conservar la poca natura “verge” que ens queda. Fins al punt que quan els catalans viatgem als parcs nacionals dels Estats Units, tot sovint quedem impactats per les àmplies carreteres que els travessen, les grans infraestructures, hotels, restaurants, botigues, miradors, camins asfaltats... Alguns ens semblen jardins, més que veritables parcs nacionals. Però no ens equivoquem: de la mateixa manera que la pizza és d’origen italià, per molt que els americans n’hagin fet versions de tota mena, els parcs nacionals originals són els d’ells. Els nostres, com les nostres idees al voltant, sorgeixen de l’altra banda de l’Atlàntic.
Això em porta al següent punt, i és l’imperialisme tou nord-americà. Quan dic que tot el que fan, arriba tard o d’hora a casa nostra, parlo també dels parcs nacionals i gran part de la ideologia conservacionista que va dins del paquet. El parc del Sequoia, va ser creat per protegir els arbres gegants de les empreses que els tallaven, per la seva fusta. No hem d’oblidar, que n’hi havia tants, d’arbres gegants (sequoies i similars), que protegir-ne uns quants no els va suposar cap terrabastall. Una de les principals diferències entre els Estats Units i Europa, és l’espai: ells en tenen molt, nosaltres no, fa segles que vivim amuntegats, comparativament.
No ens ha de sorprendre que hi hagi que consideri que els parcs nacionals a l’Àfrica són una de les formes més clares del manteniment del colonialisme. Deixant de banda valoracions polítiques, l’origen d’aquest conservacionisme natural, que té òbvies conseqüències econòmiques i ideològiques, s’institucionalitza als Estats Units, i especialment en la creació del parc del Sequoia.
No és casualitat que, ara que el poder americà s’està endurint, els parcs nacionals pateixin de valent la pressió de l’administració Trump. Hi ha moltes més raons, i de pes, en aquestes retallades de pressupostos i personal del servei de parcs nacionals (NPS), però una és que ja no els serveixen com a aparador d’uns Estats Units amables.