Una petita tribu al nord de Seattle, els Stillaguamish (jo tampoc els havia sentit anomenar), està comprant terres de conreu arran de mar, i les està inundant. Aquest comportament que sembla irracional té una raó de ser, que provaré d’explicar-vos en aquest text. De pas, ho compararé amb les polítiques que duen a terme altres tribus, en un sentit similar al dels Stillaguamish. Però anem a pams.

Qui són els Stillaguamish? Són el grup indígena, de llengua Salish, que viu (des de fa mil·lennis) a la vora del riu Stillaguamish, a l’estat de Washington. Aquest nom és una deformació del nom amb el qual s’autoidentificaven, que vol dir “La Gent del Riu”. Una cosa similar a la Vall d’Aran.

El riu és al nord de Seattle, i va de les muntanyes de la serralada de les Cascades, fins al Puget Sound. Hi vivien tot l’any, en petits pobles, i es dedicaven a l’explotació dels boscos (cacera i recol·lecció), però sobretot, a la pesca del salmó.

Amb l’arribada dels europeus, possiblement acaparats per la gran quantitat de gent, més les malalties que els van encomanar, van signar el tractat de 1855. Cedien les terres, a canvi d’una petita reserva i de poder seguir vivint com ho feien: drets de pesca garantits. Com va passar en la majoria dels tractats, la reserva no els va ser donada, les terres van anar sent colonitzades, i la tribu no va ser legalment reconeguda fins al 1976. De facto, fins al 2014, que es va establir oficialment la tribu reserva dels Stillaguamish, en uns trossets de terreny d’unes poques hectàrees. Eren uns 400, però ja tenien un govern oficial i un territori.

Comentari: un govern tribal es regeix per la llei federal de l’autodeterminació dels indis, de 1975. No és tant com el nom indica, però Déu-n’hi-do.

Un dels principals objectius d’aquest govern tribal era recuperar l’autonomia econòmica. La tenien quan pescaven salmó. Però tornar a pescar salmó és cada cop més complicat, perquè el Puget Sound, cada cop n’hi ha menys. Cada any, la quota de salmons per pescar pels membres de la tribu baixa. Qualsevol recuperació d’una economia fonamentada en el salmó implicava que hi tornés a haver salmó.

La població de salmons baixa per molts factors, però n’hi ha un d’important, sobre el qual van creure poder-hi fer alguna cosa. La desembocadura del riu havia estat un estuari, amb aiguamolls. Era el medi ideal perquè els salmons poguessin passar el primer any, abans d’anar-se’n cap a la mar.

L’estratègia dels Stillaguamish, començada fa dos anys, és comprar terres al voltant del riu, a la desembocadura (que havien sigut seves, i que havien bescanviat per drets de pesca i cacera), carregar-se els dics de protecció de les terres de conreu, per inundar-les, i així recuperar l’entorn que necessita el salmó per desovar i sobretot, créixer el primer any. La compra es fa gràcies a diners del govern federal (pressupost de llei d’autodeterminació), que poden demanar ara que són un govern tribal, sense haver de demanar permís ni al comptat, ni a l’estat.

Caldrà esperar uns anys per saber si realment hi ha una recuperació en la població de salmons. També caldrà veure fins on el govern federal els deixarà els diners per seguir comprant terres. Hi ha molts altres factors polítics en joc, i ja veurem fins on arriben.

Un segon comentari: Les economies de les reserves índies són la cosa més semblant a l’URSS, dins dels EUA. Només els casinos, en alguns casos, semblen haver trencat lleugerament aquest fet. Els Stillaguamish en tenen un.

Volen la recuperació del salmó, perquè era l’eix de la seva economia, abans de l’arribada dels europeus. No es tracta de refer l’economia de subsistència com de refer una economia moderna, fonamentada amb l’explotació i pesca del salmó. Volen tornar a tenir una economia que no estigui lligada als subsidis o al joc. Per això compren i inunden les terres, que havien estat de conreu (“productives”).

Tot això que fan els Stillaguamish, és similar a la dels Lakotes i moltes altres tribus de les praderies (Crow, Cheyenne, Blackfeet…), que tenien el bisó al centre de la seva economia. Hi ha un intent de recuperació del bisó, per anar substituint a les vaques. Solen dir que quan menjaven bisons, eren forts i àgils com ells, i que ara estan grassos i mancats de caràcter perquè mengen carn de vaca.

Un altre cas (que no va funcionar) va ser els dels Nimipú (Nez Percé), provant de tornar a esdevenir grans criadors de cavalls.

Un cas just contrari és el que van patir els Hidatsa, a Dakota del Nord, als anys 50 del segle passat. De ser una de les 5 úniques reserves que no vivien del subsidi, a quedar totalment dependents dels subsidis, en quedar les seves terres inundades per les grans preses del riu Missouri. Els Hidatsa no eren caçadors recol·lectors, com els altres pobles mencionats, i la seva agricultura (economia) ha quedat desfeta.

Per acabar: l’exemple curiós dels Stillaguamish, d’una escala econòmica ínfima, és indicador de la línia que segueixen els governs tribals, per deixar la situació de dependència (estil URSS) que pateixen. Tots la busquen en una nova versió de l’economia que ja tenien, que era un dels pilars de la seva cultura.

L’actor era Nathan Chasing His Horse o Chasing Horse (això dels cognoms dels indis és tota una història a part). La notícia és que l’han condemnat a 60 anys de presó, sense possibilitat de revisió de condemna, durant 37 anys. De facto, cadena perpètua. La causa, múltiples abusos sexuals i violacions a menors d’edat. Ha estat jutjat a Nevada. Diversos estats, reserves i fins i tot el Canadà, el reclamen per altres causes. No cal afegir gran cosa més.

Durant la filmació de “Balla amb Llops” i un cop la van estrenar (amb un immens èxit), jo em dedicava a organitzar i guiar viatges per les reserves Lakota. Passava dos o tres mesos a Dakota del Sud, durant els quals em movia per les reserves de Pine Ridge, Rosebud, Cheyenne River, Standing Rock... Vaig viure tot aquell moment, vaig conèixer algun figurant... En general, els Lakotes van gaudir d’aquell moment de popularitat. El món els mirava.

Vaig viure un any a les reserves lakotes, i després hi he tornat tot sovint, per diversos motius. He vist créixer molts nois com en Nathan, que en entrar a l’adolescència, s’han estavellat, tot acabant a la presó, alcoholitzats o al cementiri. La curiositat em va empènyer a saber si aquest era, un cop més, el cas. El que us explico és una recopilació de dades trobades (des de la Viquipèdia a diferents articles llegits sobre diferents moments de la vida de Nathan Chasing Horse) amb deduccions meves, a partir de la meva experiència per les reserves.

Va néixer a la reserva de Rosebud (un lloc amb molta pols, t’ho diu tothom, i és cert), la dels de la banda dels Sicangu o Peus Negres/Cuixes Cremades, Brulé quan el francès era la llengua franca d’aquelles contrades. La reserva coincideix amb el comtat de Todd, un dels 10 més pobres dels EUA. La seva família és “full-blood” (sense, o gairebé sense ancestres que no siguin lakota): en molts casos, solen ser els més pobres. També és molt probable, i més als anys 90, un moment de salt des de les esglésies (cristianisme) cap als inipis (religió tradicional o via vermella), que s’iniciés en les cerimònies lakota. L’adolescència és l’edat en què comencen a fer els inipis, i a preparar-se per a la recerca de la visió, possiblement lligat també a poder ballar (fer la dansa del sol).

Quan tenia uns 13 anys, van passar per les reserves (Rosebud i altres) persones que buscaven actors per a un film. Desconec com va anar tot, però per altres casos, sé que van fer uns quants càstings, i el devien triar a ell: full blood, ben plantat i a més (posaria la mà al foc) que devia parlar lakota. Ja ni a finals del segle XX hi havia tants nois que el parlessin.

Balla amb Llops es va estrenar el 1990, i va tenir un èxit espaterrant.

Vet aquí un adolescent, més aviat pobre, que de cop i volta va als powwows (festes majors, per entendre’ns), i n’esdevé el centre. Desconec com va anar de ràpid tot plegat, però no devia tardar, per iniciativa pròpia o de la seva família, a anar a powwows fora de la seva reserva, fins i tot d’altres tribus, a fer discursos, ballar... ves a saber, però cobrant alguna cosa, ben segur. Però sobretot, dos fets devien començar a passar (com tants n’he vist): totes les noies li deien que si, i molts el comencen a veure com una persona amb poder... allò que amb el temps és un “Home Medecina”. Aquest segon punt és el més important.

Pausa per un comentari: no us podeu imaginar la facilitat que té la gent per “descobrir” homes medecina entre els indis. En els meus viatges, els presentava algun conegut lakota, o tot just em veien parlar amb algun amic, i si era de pell fosca i pels llargs, amb algun collaret... els clients tot sovint em demanaven si aquest era un home medecina. Realment, el desig de conèixer l’espiritualitat dels indis, facilita increïblement que algú, si ho vol, es faci passar per un home medecina, o persona amb gran espiritualitat o el que vulgueu. I això no només passa entre els catalans que viatjaven a les reserves. Passava el mateix amb els nord-americans de les ciutats. I us diré més: a indis de fora de les reserves, que ja havien perdut la seva connexió amb la seva cultura, també. Hi ha una gran demanda d’homes medecina, i una facilitat gegant per trobar-ne.

Els blancs que viuen dins o a prop de les reserves, no pateixen d’aquest mal. Com tampoc els indis de les reserves. De fet, tot sovint, acaben expulsant de les reserves als falsos homes medecina. Per això, gairebé tots els homes medecina, líders espirituals, cabdills de tribus que corren pel nostre món, que apareixen per casa nostra de tant en tant, que publiquen llibres... viuen lluny de les reserves, especialment la seva.

Tornem a en Nathan. Va fer una breu carrera com a actor, va tenir alguns fills (entre ells la model Quanah Chasing Horse), però a poc a poc, es va centrar en el seu rol d’home medecina, líder espiritual, o com us vingui de gust dir-ne. Organitzava trobades espirituals, danses del Sol, ajudava a “guarir” de tota mena de problemes... sobretot, a noies joves. En resum, diners i sexe per la via espiritual.

Les denúncies van anar arribant, i es va traslladar d’u estat a un altre, de reserva en reserva. Com fan tots. Ja feia temps que s’havia establert a Nevada, on finalment, l’han jutjat i condemnat. Té 50 anys.

En resum, aquesta és una història més del “camí de la foscor” en el que cauen alguns indis, quan descobreixen i aconsegueixen viure de la seva espiritualitat, i els diners que tanta gent està disposada a pagar. Aquest ha estat un cas extrem, però jo ja n’havia conegut d’altres, que han estat oficialment expulsats de les seves reserves, i que van pel món autoproclamant-se caps o homes medecina. De fet, roben i dessacralitzen les seves pròpies creences, fins al punt que en algunes danses del Sol que han organitzat, hi ha hagut enfrontaments a trets, entre els indis de la zona i els de la família de l’”home medecina”.

Ho sento molt per les víctimes d’en Nathan, les moltes noies de qui va abusar sexualment. Són realment les principals perjudicades. Però jo he escrit sobre aquest cas, per recordar la misèria en la qual viu el poble lakota, colonitzat pels EUA. Pels molts nois i noies lakota o d’altres tribus índies, que sense arribar a les bogeries d’en Nathan, han tingut una vida curta i miserable.

Antigament, es descrivia la vida a les reserves com la del Tercer Món, però al cor del Primer Món. Quan els joves arriben a l’adolescència i prenen consciència de qui són i on són, exploten. Se’n surten com poden, si poden.

Segueix fent calor, a Phoenix, Arizona. Cada dia més. El nombre de dies per any que superen els 40 graus no para de créixer. Com la població. Sigui per la bonança econòmica, o per cercar un lloc no massa car on passar la vellesa, sense haver d’aguantar el fred i les nevades del nord.

Ja fa tres anys, explicava que també creixia el nombre de morts per calor. Ara, s’han començat a fer recerques, que confirmen que (no només a Phoenix) les morts relacionades amb els dies de calor intensa, són possiblement moltes més dels que les estadístiques indiquen. Els mateixos metges assenyalen que és difícil establir i verificar que una persona gran, o amb una malaltia prèvia, no haguera mort sense els efectes de la calor.

En canvi, sí que es comencen a trobar patrons estadístics: els dies de més calor, els morts augmenten en determinades zones de Phoenix: on hi ha més cases prefabricades o “trailerhouses” (roulottes sense rodes). Són zones amb població amb menys ingressos, sostres sense aïllaments, i uns aparells d’aires condicionats que no estan preparats per funcionar les 24 hores del dia. Tot sovint, la mort es produeix al cap d’unes hores després que els ventiladors o els aires condicionats s’hagin espatllat.

La major part d’aquestes morts no consten com a relacionades amb la calor. En altres paraules, el problema és molt més gros del que es pensen.

Així i tot, les autoritats ja estan actuant. Ja fa anys que s’han intensificat les plantacions d’arbres per generar ombra i, sobretot, baixar la temperatura dins de la ciutat (uns 6/7 graus per sobre dels voltants).

Una altra acció ben simple, que ha tingut un gran èxit salvant a gent, ha estat el fet que els serveis d’urgència que es desplacen quan hi ha una trucada, ho fan amb un sac de gel, i amb uns sacs tèrmics. Quan troben a la persona, si la temperatura del seu cos ha arribat als 40 graus, la posen dins del sac, amb gel… i ràpid cap a l’hospital! L’article que ho explica té un vídeo prou impressionant.

Tot plegat, fa feredat. Phoenix, i gran part d’Arizona, han crescut en ple desert de Sonora, gràcies a l’abundància d’aigua i energia. L’augment de les temperatures està posant al límit aquest model. Si a més, tenim en compte que gran part de l’aigua i l’energia provenen del riu Colorado, que pateix una gran sequera i disminució alarmant dels cabals d’aigua, el futur es preveu molt complex. Hi ha qui diu que la tecnologia ho acabarà resolent tot, com sempre. Esperem que aquesta tecnologia no sigui la IA, que d’entrada, demana encara més aigua i energia!

Ahir van fer 136 anys de la creació del parc nacional del Sequoia. Era el 1890. Ho explico en aquest article, comentant-ne alguns detalls.

Més enllà de l’aniversari, vull destacar alguns fets que solen ser poc coneguts. El primer és que els parcs nacionals són un invent nord-americà. El primer és Yellowstone, al 1872, i el segon és el Sequoia, al 1890. Hi havia hagut algunes zones protegides a altres indrets del món, però es considera que són els Estats Units els qui defineixen el model d’allò que avui dia coneixem per parcs nacionals. El Canadà els seguirà en pocs anys (Banff es funda el 1885), i ara ja n’hi ha al món sencer.

Els parcs nacionals es creen principalment com una espècie de biblioteca de natura, en zones despoblades, i de difícil colonització. Des d’un principi, s’entén que el turisme (els ciutadans americans que gaudiran dels paisatges, tot educant-se) serà el motor econòmic d’aquestes regions. La creació del Sequoia hi afegeix aquesta capa protectora de la natura, per poder conservar-la intacta.

Com solc dir, tot el que passa als Estats Units, tard o d’hora, ens arriba. Els parcs nacionals en són un gran exemple. A casa nostra, però, com que gairebé no ens queda espai natural sense una gran presència humana, hem creat parcs nacionals que són gàbies on provem de conservar la poca natura “verge” que ens queda. Fins al punt que quan els catalans viatgem als parcs nacionals dels Estats Units, tot sovint quedem impactats per les àmplies carreteres que els travessen, les grans infraestructures, hotels, restaurants, botigues, miradors, camins asfaltats... Alguns ens semblen jardins, més que veritables parcs nacionals. Però no ens equivoquem: de la mateixa manera que la pizza és d’origen italià, per molt que els americans n’hagin fet versions de tota mena, els parcs nacionals originals són els d’ells. Els nostres, com les nostres idees al voltant, sorgeixen de l’altra banda de l’Atlàntic.

Això em porta al següent punt, i és l’imperialisme tou nord-americà. Quan dic que tot el que fan, arriba tard o d’hora a casa nostra, parlo també dels parcs nacionals i gran part de la ideologia conservacionista que va dins del paquet. El parc del Sequoia, va ser creat per protegir els arbres gegants de les empreses que els tallaven, per la seva fusta. No hem d’oblidar, que n’hi havia tants, d’arbres gegants (sequoies i similars), que protegir-ne uns quants no els va suposar cap terrabastall. Una de les principals diferències entre els Estats Units i Europa, és l’espai: ells en tenen molt, nosaltres no, fa segles que vivim amuntegats, comparativament.

No ens ha de sorprendre que hi hagi que consideri que els parcs nacionals a l’Àfrica són una de les formes més clares del manteniment del colonialisme. Deixant de banda valoracions polítiques, l’origen d’aquest conservacionisme natural, que té òbvies conseqüències econòmiques i ideològiques, s’institucionalitza als Estats Units, i especialment en la creació del parc del Sequoia.

No és casualitat que, ara que el poder americà s’està endurint, els parcs nacionals pateixin de valent la pressió de l’administració Trump. Hi ha moltes més raons, i de pes, en aquestes retallades de pressupostos i personal del servei de parcs nacionals (NPS), però una és que ja no els serveixen com a aparador d’uns Estats Units amables.

Per tot això i molt més, molts catalans i europeus, veuen els Estats Units com el principal enemic o un aliat en qui ja no es pot confiar, l’Imperi que ens ha traït, i tot representat en la figura de Trump.

Anem a pams, perquè des del meu punt de vista, el tema va per un altre cantó, i si no ens espavilem i entenem la seva política i objectius, rebrem molt més del que ens pensem.

Una qüestió prèvia: m’agrada dir que als Estats Units, hi havia trumpistes molt abans que Trump es dediqués a la política. Des del 1987, quan vaig anar a petar a Dakota del Sud, n’he conegut a cabassos. Sobretot, al cor del que s’anomena “MAGA Country”: Montana, Wyoming, Nebraska, Dakota del Sud... i molts altres estats amb zones rurals o conservadores, terres de “pioners”. No són la majoria de la població dels Estats Units, ni una zona econòmicament potent. Però si que són l’ànima del país, representen als nord-americans que van conquerir l’oest. No té res a veure si això no és històricament verídic. Ells són els pioners, i en mantenen l’esperit. Trump recull aquesta ànima i punts de vista i els desenvolupa, saltant a altres zones més industrials amb problemes. Però Trump també fa una cosa, de manera conscient, o no: parla i construeix el discurs com ho faria un cowboy de Wyoming. Encara que sigui de Nova York, es comporta com un pioner. En el contingut i, sobretot, en la forma. Molt especialment en la manera de menysprear l’etiqueta, les dades, la consistència del discurs... A nosaltres ens sembla, ras i curt, ignorància, un milhomes fatxenda. Però els nord-americans que donen suport a Trump creuen fermament que això no té gens d’importància. La ignorància no té res a veure amb l’èxit a la vida, en com es valora a una persona. Si prosperes, crees una família, treballes de valent, dones millor vida als teus fills de la que has tingut tu, si tot el que has aconseguit és sense cap ajuda de cap govern, tot sol... tant fa quins coneixements tinguis. De fet, això et diferencia dels presumptuosos banquers i rics de la costa est.

El passat 3 de setembre, Marco Rubio, el cap de la diplomàcia nord-americana, va fer un dels discursos més importants per entendre els “nous” Estats Units. Resumidament, va dir que feia anys, sobretot després de la caiguda del mur de Berlín, que els Estats Units es van equivocar. Alerta, això inclou republicans i demòcrates. L’error va ser pensar que podies produir on fos, que la democràcia i sistema de valors dels Estats Units s’expandirien, que els països prosperarien, i que tot serien flors i violes. Alguns n’han dit “la fi de la història”. Jo més aviat ho veig com un dels moments cabdals i finals de l’universalisme d’arrel cristiana, amb els drets humans i Hollywood per bandera.

Prèviament, el desembre de 2025, l’administració Trump va publicar la “National Security Strategy” (Estratègia de Seguretat Nacional, PDF, en anglès), en la que ja van explicar-se els objectius dels Estats Units. El control de l’hemisferi occidental (tot el continent americà, de nord a sud) és prioritari, per adquirir una base terrestre sòlida, amb abundància de recursos minerals. El més rellevant, però, no són els objectius, sinó el rol actiu i dur de la política exterior nord-americana. Ja no es parla d’ideologies, de democràcia, del món occidental, d’aliats... No compten amb ningú, encara que això no implica que el món sencer passi a ser el seu enemic.

Lligat amb el discurs de Marco Rubio, apareix la conseqüència de les males decisions preses: la puixança de la Xina, amb una cooperació estratègica (que no aliança) amb Rússia. Aquesta “coalició” es perfila com el principal contrincant a la preeminència dels Estats Units. El repte pren forma en molts camps, però principalment, en el desenvolupament i control de la IA i en el control de l’energia (fonts, transport, preus...).

Diré els que pensen d’una manera més simple: es van equivocar, la Xina i Rússia els estan atrapant, i són un perill a la seva supremacia. El poder tou que han utilitzat des de la fi de la II Guerra Mundial, i que tan bons resultats els va donar, ja no serveix, i a sobre, és car. A més, malgrat que beneficia a certs sectors (sobretot financers), està empobrint a la resta de la població nord-americana, ja que els està desindustrialitzant. Els cal, a correcuita, tornar a recuperar la iniciativa.

Els aranzels van ser la primera gran mesura, per recuperar la iniciativa. N’han seguit d’altres, com la recuperació del canal de Panamà, els atacs a llanxes i barques (suposadament) de narcotraficants, el cop a Veneçuela, agafant a Maduro i arribant a acords amb el nou govern de Delcy Rodríguez. Avui mateix (18 de setembre), ja s’anuncia un acord amb el govern danès i el de Groenlàndia, pel control d’aquesta gran illa de l’Àrtic. Per altra banda, el Congrés dels Estats Units ha aprovat la llei Lindsey Graham, que dona al president Trump capacitat per sancionar i aplicar aranzels del 100% a tot país o empresa que compri petroli o derivats a Rússia. La llei ha estat aprovada amb molts vots de congressistes demòcrates. És un pas de gegant per delimitar quins països cauen sota el “paraigua” dels Estats Units, i quins se’n van cap a la Xina.

Però el gran cop sobre la taula ha estat l’atac a l’Iran. Militarment impecable, com el fet de demostrar-se les limitacions del poder militar nord-americà. Es buscava derrotar a l’Iran pels temes nuclears? Potser si. Però tot apunta que amb el tancament de l’estret d’Ormuz (i ara Bab-al-Mandab) el que han aconseguit és canviar radicalment el tauler mundial del control del mercat de l’energia. Els Estats Units ha esdevingut el principal venedor de petroli i derivats (amb grandiosos ingressos), els països del golf han quedat tocats pel tancament de l’estret d’Ormuz, els països asiàtics (aliats o no dels Estats Units) havent de comprar a preus molt més elevats, i havent de canviar de proveïdors. Europa també ha rebut, amb problemes de reserves. Ara mateix, l’Aràbia Saudita ja ha dit que no subministrarà petroli i derivats a Europa, com a mínim, fins a novembre.

No tot són flors i violes: l’Iran segueix causant maldecaps, la Xina va veure venir la jugada, i va acumular reserves, que li permeten aguantar els tancaments dels diferents estrets, la ruta àrtica per la costa russa s’està obrint, els preus dels carburants dins dels Estats Units estan disparats, la guerra d’Ucraïna genera atacs a refineries russes, i el mercat mundial ho nota... En resum, el cop a la taula, les accions de l’administració Trump, estan obrint altres fronts, i fins i tot pels Estats Units, el futur és incert. En llenguatge dels cowboys, es diu que Trump “is raising hell” (està aixecant/despertant l’infern), una manera de capgirar-ho tot, si les coses no van com vols.

I Europa? Aquí és on volia arribar. La Unió Europea i el Canadà són possiblement els únics llocs del món on encara no s’entenen o accepten els canvis geopolítics. L’ascens de la Xina I Rússia no han estat vistos com un perill, fins fa poc. Els canvis als Estats Units són vistos com la ximpleria d’un boig que fa el pallasso i l’arrogant. El món entra en conflicte, però la Unió Europea ho nega, i s’arrapa als valors i normes del segle XX.El nou ordre mundial ens agafa amb els pixats al ventre.

El segle XX ens va arruïnar. Les dues grans guerres mundials van destrossar els grans imperis colonials europeus. Després del 1945, hem viscut sota el paraigua dels Estats Units. Va ser un win win, un èxit mai vist d’un poder tou, un imperi simpàtic. Europa va poder desenvolupar l’estat del benestar (i així contrarestar a la Unió Soviètica), i va poder esdevenir pacifista (que falta ens feia per amagar el nostre salvatgisme a la primera meitat del segle XX). Sense les bases militars nord-americanes, res no haguera funcionat. Els nord-americans, a canvi, han pogut endeutar-se fins a l’infinit a través del dòlar, encolomat la seva cultura materialista del consum, i pagar l’exèrcit més gran del món.

Tot això s’ha acabat, i només nosaltres voldríem que no fos així. És difícil mantenir un ordre geopolític, quan no tens cap potència militar real, i sobretot, quan els altres ja no se’l creuen i estan molt més disposats a repartir garrotades o, simplement, a imposar dures sancions i aranzels, previs a tota negociació.

El problema és que, tècnicament, Europa no existeix. La Unió Europea no té capacitat executiva, sense el vistiplau dels estats... que tenen interessos tot sovint divergents. A més, qui està disposat a anar a lluitar per “Europa”? La majoria de la població pensa en termes ideològics, i no pas d’interessos. Tothom vols els avantatges de ser europeu (moneda única, mercat de treball unificat, Schengen...) però gairebé ningú es jugaria el físic pel seu país, i menys encara lluny de les seves fronteres. El súmmum d’això som els catalans, que per sobreviure a la colonització espanyola, només lluitem per nosaltres mateixos.

D’alguna manera, estan tornant les mancances que ens van deixar les dues grans guerres, la guerra civil en el cas de Catalunya. Malauradament, si no volem esdevenir un nou camp de batalla, o una pilota de goma que es rebot de paret en paret, ens caldrà prendre decisions. El món ens colla.

La primera, com ho fem per construir una Europa per la qual pagui la pena lluitar.

L’altre, fins que això no arribi, quina relació establim amb els Estats Units. Sí, amb “aquests” Estats Units tan desagradables i que ja no respecten les “nostres” normes.

Si no comencem a provar de respondre a aquestes dues qüestions, cada cop serem més pobres, vulnerables i esdevindrem tauler del conflicte entre els Estats Units i la Xina. Com els hi ha passat als països del golf, les primeres víctimes col·laterals del conflicte entre els Estats Units i l’Iran. Negar-ho tot i amagar el cap sota l’ala és el pitjor que podem fer.

PD: Si voleu conèixer i gaudir de l’Oest americà, la terra dels pioners i dels indis (si, en queden), feu un cop d’ull als viatges que organitzo.

Avui, entre molts altres vídeos, he vist l’avenç del Houthis, davant de l’exèrcit de l’Aràbia Saudita. Els soldats anaven en xancles, sense casc o armilles antibales, tots amb turbant i una espècie de faldilla. Duien el que m’ha semblat uns kalavsnikov, i caminaven pel desert, suposo que cap endavant. Cada cop que veig un vídeo d’aquesta mena, vaig directe cap a l’origen de tot plegat. Us ho explico.

Vaig veure la Guerra de les Galàxies (la primera, ja no n’he vist cap més, no em va agradar especialment), i em va impressionar en Han Solo amb un mico gegant al costat, portant una nau espacial que semblava el meu dos cavalls en gros i modern. Si fa no fa, amb aquella andròmina, que s’aguantava a martellades, i que al mateix temps, travessava l’espai interestelar a tot drap, ajudava a salvar als bons, que eren atacats pels dolents de l’Imperi.

Digueu-me visionari o savi de Vilajuïga, però des d’aquell moment vaig entendre que la tecnologia sempre acaba sent accessible a tothom, que s’abarateix, que es reconverteix, que els pirates i els oportunistes tenen un talent inconmensurable a fer-la servir. Dit en moden i actual, que els precisos míssils patriots de l’Imperi queden fora de joc quan apareixen els drons, fets anar amb consoles des d’un bar amb una bona connexió de wifi.

El món està potes enlaire per moltes raons. Una d’elles, l’avenç tecnològic, i més en concret, la IA. Diuen que demana grans inversions, i encara més aigua i energia. Tanta, que cal acumular grans quantitats de diners per poder-la fer anar. Tanta, que els països que no tenim ni els diners, ni l’aigua, ni l’energia, ni res de res, no tenim res a pelar.

Seguramnt, és així. Però d’una manera que no ens podem ni imaginar, algú farà de Han Solo, i farà anar una IA versió dos cavalls, que tornarà boig a l’Imperi dels dolents. Com esl Hutties amb esperdenyes.

No dic tot això per un sobtat atac d’optimisme. Ja som en un món on els conflictes seran prou més abundants que a la segona meitat del segle XX (a Europa, si més no). Ho dic perquè tot es tracta de saber de quin costat serem. Els bons i els dolents només existeixen en els films d’Imperis malignes contra pobles oprimits. A la cruel realitat nostra de cada dia, quan hi ha garrotades, hi ha bàndols, i el nostre no és el dels Houthis. La tecnologia permet que tothom pugui pegar i fer mal. Si a sobre, sorgeixen més bàndols, la cosa es complica.

Un món on la tecnologia avança a la velocitat de la llum, és un món on els qui la tenen edevenen molt poderosos, i els qui no la tenen, si s’espavilen, també. Ja cal que els catalans també ens espavilem i comencem a pensar com fer anar un dos cavalls per l’espai. Per, com a mínim, poder ser d’un bàndol, i no un camp de batalla.

Vist des de fora, i sense pretendre entendre-hi gran cosa, semblava raonable. Feia anys que Ford tenia la planta d’Almussafes infrautilitzada, i aquest acord amb els xinesos li permetia fer-ho (reduint despeses) i, alhora, compartint tecnologia, sobretot la de Geely en cotxes elèctrics, on sembla que estan prou més avançats.

Així i tot, he de dir que em va sorprendre. Som en ple conflicte comercial i geopolític entre els Estats Units i la Xina, l’administració Trump fa tot el possible per aconseguir que les empreses tornin als Estats Units, i que no hi hagi massa intercanvis de tecnologia amb els xinesos, que els puguin beneficiar. Doncs bé, aquest acord xoca de front amb la línia política nord-americana.

S’han confirmat les meves sospites, i l’administració Trump ha fet, a través del secretari de Transport (Sean Duffy), un fort advertiment a Ford, a qui acusa de posar en perill la seguretat nacional i de no ser un soci fiable. Assenyala l’acord d’Almussafes, encara que no diu res de les autoritats espanyoles.

Ford ha contestat que ells no han de demostrar res, que fa anys que són els fabricants de cotxes més americans.

La rellevància d’aquests fets és que el conflicte geopolític entre els Estats Units i la Xina, que semblava afectar únicament els consumidors o a empreses estrangeres (pel tema aranzels), ara també es dirigeix cap a grans empreses. I no pas qualsevol: Ford és, com diuen a la seva carta, el súmmum de la gran empresa de la indústria automobilística dels Estats Units. Són tot un símbol d’una època... que jo diria que Trump vol deixar enrere. Som davant d’un xoc en què es reclama que els interessos econòmics d’una empresa quedin subordinats en front d’un interès nacional (en aquest cas, dictat pel govern federal). Això no és estrictament nou (i menys en altres països com la Xina o Rússia, on els governs marquen els límits de les grans empreses) però mai s’havia produït en el país capitalista per excel·lència, entre una gran multinacional d’una indústria tan emblemàtica, i el govern federal.

Deixant de banda opinions en un sentit o un altre, el que aquest xoc fa és posar sobre la taula algunes preguntes:

• És correcte que l’interès nacional tingui efectes sobre la presa de decisions econòmiques inversores?

• És possible seguir mantenint la globalització (inverteixo a on més em convingui) amb el conflicte geopolític?

• Si realment Ford aplica les prioritats nacionals a la seva presa de decisió, és viable com a empresa?

Ara faig un salt gegant i vinc cap a Catalunya. En el nostre modestíssim nivell, ens hem de fer aquestes mateixes preguntes. No tenim un govern que provi de dictar un interès nacional català, però no crec equivocar-me si dic que la llengua catalana és una prioritat per molts catalans. És un element d’interès nacional.

Hi ha moltes empreses, que contracten persones que no parlen català, malgrat que han d’atendre el públic. Estic pensant en casos com el de Moventis, que ha contractat xofers sud-americans, en els seus països d’origen. Estic pensant en moltes empreses d’hostaleria. Estic pensant en petits negocis que demanen personal especialitzat, per treballar en cap de setmana. Estic pensant en l’administració que contracta metges que no saben català.

Parèntesi: que paga més ho soluciona tot és fals. I si no ho fos, implicaria un augment de preus (inflació) que tampoc us agrada massa. Tancat.

Seguint amb aquest concepte d’interès nacional,

• Si una empresa necessita mà d’obra, amb unes qualificacions, és correcte que els agafi d’on sigui, encara que no parli català, quan li resulta del tot impossible trobar algú?

• Si no troba ningú que no parli català, ha de reduir els seus serveis? Per exemple, tancar algun dia? Deixar de gestionar alguna línia?

• Com es defineix aquest interès nacional, en el cas català, prioritzar la llengua?

Crec que el xoc de la Ford amb el govern federal és un exemple gros i espectacular d’aquest període de múltiples conflictes, durant els quals, es redefineixen les regles del joc polític i econòmic: les d’empreses, de tots els nivells, a tot el món, hauran d’assumir que l’interès nacional és un dels elements a tenir més en compte en les seves decisions econòmiques. No valdrà dir que ets molt americà o català. Si no actues en acordança a un interès nacional acceptat per una majoria de la població, l’empresa hi perdrà. Sigui perquè el govern de torn et farà la vida impossible, o perquè els ciutadans et rebutjaran, acceptant-ne el preu (com potser veurem ben aviat al Canadà).

Una altra cosa és com i qui decideix l’interès nacional. Són figues d’una altra panera.

Si us ha semblat interessant, no oblideu compartir l’article. Gràcies.

Però el que ha captat la meva atenció ha estat el vaixell abordat i confiscat per les autoritats noruegues: el Professor Molchanov. Construït al final de l’era soviètica com a vaixell de recerca científica a l’Àrtic, similar a altres com ara el Professor Multanovski o l’Orlova. El col·lapse de la Unió Soviètica els va deixar sense diners, i per mantenir-se, van començar a ser llogats per Oceanwide. Aquesta companyia holandesa va ser les pioneres en l’organització d’expedicions polars turístiques. Es tractava d’un nou nínxol de mercat: petits vaixells per a 100 o 120 passatgers, amb rutes generalment de 10/12 dies, a l’Àrtic (Svalbard o Groenlàndia) durant el nostre estiu, i a l’Antàrtida, durant l’estiu austral.

Crec que va ser el 2001 que vaig tenir coneixement d’aquestes expedicions polars, i les vaig començar a oferir a través de la web d’Agama. Va costar d’engegar, però a poc a poc, vaig poder anar fent reserves amb Oceanwide. Els preus eren (i continuen sent) elevats, per uns creuers que eren ben rústics. El Professor Molchanov era un dels que més vaig reservar. Malgrat que els holandesos van fer-li una rentada de cara, l’estil soviètic es notava per tot arreu: llits estrets, amb barres de ferro per tot arreu, decoració escassa... La tripulació que portava el vaixell era russa, molt amable, però poc comunicativa. No us sabria dir quants anys Oceanwide va seguir oferint rutes a bord del Professor Molchanov, però van ser suficients perquè es generés una mítica simpatia per aquests vaixells soviètics, reconvertits en creuers que pel preu, eren ben capitalistes.

El negoci d’Oceanwide va prosperar, i a poc a poc, van poder substituir les velles glòries de la Unió Soviètica per vaixells que, sense ser de luxe, ja tenien un altre aire i confort. Ja no en vaig saber res més del Professor Molchanov... fins avui.

Navegava a prop de l’arxipèlag de les Svalbard, sota sobirania noruega, però amb importants vincles legals amb Rússia, a partir del tractat de 1920. La notícia informa que feia una ruta científica, amb 20 “artistes” a bord. En el marc de la cada vegada més intensa guerra freda o híbrida que sembla que torna a l’Àrtic, ja han sorgit algunes sospites sobre la natura del viatge i els artistes. El fet és que les autoritats noruegues l’han abordat i obligat a anar cap al port de Barentsburg, Svalbard. Com explica l’article de Francesco Sassi, les autoritats russes han fet una forta protesta diplomàtica i han cridat a l’ambaixador noruec. Veurem com acaba tot plegat. Però m’ha fet il·lusió veure que el vell Professor Molchanov encara navega. Després de ser construït per fer recerca científica i, qui ho sap si també una mica d’espionatge, va sobreviure gràcies a un nou turisme d’expedicions polars, per després tornar cap a casa. A mesura que Rússia ha anat recuperant part del seu antic poder, entenc que el Professor Molchanov ha retrobat el seu lloc.

Caldrà veure si realment passa a mans de l’empresa ucraïnesa que l’ha reclamat, i que se’l vol vendre per recuperar-se de les pèrdues ocasionades per l’ocupació russa de Crimea el 2014. Segons qui el compri, veurem quines noves aventures li esperen, i per quines llunyanes mars navega.

L’administració Trump està treballant per revocar els visats de categoria B1 i B2 d’unes 200.000 persones, que han demanat o està demanant el dret d’asil als Estats Units. Els visats B1 són per negocis, i els B2 són per turisme. Tots dos impliquen fer una petició a les ambaixades dels Estats Units, abans de poder-hi viatjar. U cop concedits (generalment, per 5 o 10 anys), la persona que l’ha obtingut disposa d’aquest període de temps per ser/residir als Estats Units.

Aquests visats han esdevingut un pas previ a la demanda d’asil. En altres paraules, per molta gent, era un camí per aconseguir poder la residència o la permanència indefinida als Estats Units. És molt més fàcil obtenir l’asil un cop ja ets dins del país, que fer-ho a través de demandes a les ambaixades, al teu país d’origen.

La maniobra de l’administració Trump tallaria aquesta via, ja que obligaria a demanar l’asil des del país d’origen, al mateix temps que expulsaria a unes 200.000 persones que són als Estats Units.

El més rellevant d’aquest fet és l’eliminació del dret d’asil, tal com l’hem conegut fins ara al món occidental. L’asil deixarà de ser una porta per aconseguir la residència als Estats Units. Són canvis que també s’estan produint al nord d’Europa. Caldrà veure si les demandes en contra que s’interposaran tindran èxit a l’hora d’aturar aquests canvis. Però tot apunta al fet que en els anys vinents, i jo diria que molt més enllà dels Estats Units, l’asil (polític, econòmic...) quedarà reduït a mínims.

Les causes d’aquests canvis són l’abús que tantes i tantes persones n’han fet (he llegit que a Suècia han detectat demandants d’asil, que han anat de vacances als seus respectius països). Però jo crec que tot plegat, va més enllà: és la fi dels drets humans universals. Occident els vol, però ja no es pot permetre d’aplicar-los més enllà de les seves fronteres.

Quan vivia a Ghana, la majoria dels cotxes eren com un munt de ferralla, importats d’Europa. Quan ja no eren vàlids per revendre de segona o tercera mà a Europa, algun ghanès els comprava i enviava cap al seu país. Allà, els convertien en taxis, i avall que fa baixada. Òbviament, els motors feien un soroll infernal, però funcionaven, amb visites al mecànic prou freqüents. Veure els mecànics treballar era tot un espectacle. Gairebé sense eines, sense peces de recanvi, aconseguien amb moltíssim enginy donar uns dies, setmanes o mesos més de vida al motor.

Us explico aquest fet arran de la notícia que, a Tunísia, una nova marca de cotxes solars fundada el 2021, acaba de llançar al mercat el seu segon vehicle. Es tracta d’una furgoneta amb sostre solar, enfocada al mercat africà i de l’Orient Mitjà: allà on fa sol i hi ha relativament poques infraestructures viàries. Si feu un cop d’ull a la furgoneta, veureu que és molt senzilla, fabricada a Tunísia, amb materials locals, sense cap complicació, i amb un preu molt econòmic. Les prestacions són bàsiques, però si fa Sol, pot arribar a permetre fer tots els kilòmetres del dia, sense ni haver d’endollar-la. No paren de créixer, sense gairebé competència.

Aquest article no vol ser un anunci de la furgoneta (encara que la veig molt pràctica i m’ha fet molta gràcia). El que m’ha cridat l’atenció i que m’ha dut a escriure aquestes quatre ratlles, és com en un món on els avenços tecnològics sembla que van a la velocitat de la llum, sempre hi ha espai per a la innovació. Cal conèixer la tecnologia, perdre-li la por, i sobretot, adaptar-la a les teves necessitats, fer-la teva. L’ambició primera és començar, i saber fer un producte que es pugui vendre, i que sigui el millor en el seu petit espai o país. Tot plegat, com els mecànics de Ghana, o els catalans del segle XIX i XX, o els japonesos. De petit, els anuncis els descrivien com una gent que copiava. Era mentida, el que feien era fer-se seva la tecnologia, adaptar-la al seu mercat, i anar creixent. Fins avui. Això és el que destil·la el projecte de Bako.

Un apunt més. Tunísia és un país que crec que cal seguir de ben a prop. L’altre dia veia el mapa de carreteres de l’Imperi Romà, i em va sorprendre veure la densitat a Tunísia (l’antiga Cartago) versus la resta del Magrib. Vaig recordar com l’expansió mediterrània catalana va tenir com un dels punts forts el comerç amb aquesta zona, amb l’illa de Gerba com a cap de pont. En comparació amb els altres països del Magrib i el nord d’Àfrica, aquest país sempre acaba traient el cap.

El riu Colorado és molt més que l’escultor del Grand Canyon. Neix a Wyoming, i desemboca a Mèxic. Pel camí, el riu o els seus afluents, travessen els estats de Utah, Colorado, Nou Mèxic, Arizona, Nevada i Califòrnia.

El riu té algunes de les preses més grans dels Estats Units, destacant la de Page, que genera el Llac Powell (a la línia entre Arizona i Utah), la de Hoover, que genera el llac Mead (entre Arizona i Nevada) o la del llac Havasu, a Arizona. N’hi ha moltes altres, l’explotació del riu per a l’ús de l’aigua (rec o consum humà) o generació d’energia hidroelèctrica, ha estat planificat des de la primera meitat del segle XX, i especialment a partir dels anys 50.

Es pot afirmar que el desenvolupament de Las Vegas o Phoenix (amb un gran ús de l’aigua i de l’energia) i de l’agricultura d’Arizona i el sud de Califòrnia, en zones àrides del desert de Sonora, no hagueren estat possibles sense l’explotació intensiva del riu.

L’aprofitament del riu Colorado era gestionat per un acord entre els set estats, que es renovava cada 10/20 anys.

Fa uns 20 anys, es va iniciar el període més llarg de sequera ininterrompuda de la qual se’n té constància, al desert de Sonora i a tot l’altiplà del Colorado, que essencialment, coincideix amb la conca del riu. L’aportació d’aigua al riu no ha fet més que disminuir. Les altes temperatures, relacionades amb el canvi climàtic, han afavorit l’evaporació de l’aigua.

L’explotació de l’aigua s’ha mantingut constant fins fa uns anys, quan els nivells dels llacs va baixar a nivell mai vist. Això va encendre els llums d’alarma, i es van prendre algunes mesures, tant en l’àmbit local i estatal. Els primers afectats va ser el sector turístic (ports esportius, petits creuers... pels llacs) i algunes poblacions, que es van trobar amb problemes d’abastiment de les aigües subterrànies, relacionades amb el riu.

A mesura que les dades de pluja, nivell de l’aigua, etc. eren més i més alarmants, els estats van començar a reunir-se per poder refer l’acord. Van sorgir dos blocs: els estats del sud (Nevada, Arizona i Califòrnia) i la resta dels estats a la part alta de la conca: Wyoming, Utah, Nou Mèxic i Colorado. Han passat alguns anys, i el límit temporal de l’acord anterior ha estat superat fa uns mesos. Això implica, per llei, que qui decidirà és el govern federal.

El nivell de l’aigua d’aquest estiu ja s’acosta al punt, a partir del qual, les turbines de les centrals hidroelèctriques ja no poden generar electricitat. A l’escassetat d’aigua pel consum humà i l’agricultura, se li suma el possible tall energètic.

La gran qüestió és que sembla inevitable retallar l’ús de l’aigua als estats que més en fan servir (els del sud). Però això causarà un trasbals econòmic de grans dimensions. Ciutats com Las Vegas o Phoenix poden veure el seu model de creixement amenaçat. L’agricultura del sud d’Arizona o Califòrnia, que alimenta a mig Estats Units, poden esdevenir inviables. Retallar al nord pot ser insuficient, i també afectar a uns estats que consideren que han fet un bon ús de l’aigua, tots aquests anys.

El govern federal encara ja ha començat a explicar quina serà la solució. La principal, reunions cada dos anys, per anar renegociant. Admeten tenir molt mala peça al teler, i les decisions que prenguin, volen consensuar-les i revisar-les constantment. De tota manera, les principals retallades en el consum d’aigua són pels estats del sud.

Serà interessant fer el seguiment de com gestionen aquest tema, de repercussions econòmiques, polítiques i demogràfiques gegantines. De moment, fins i tot el govern federal sembla tremolar i anar amb molta cura a l’hora de decidir per on tirar.

PD: Ja es comencen a saber les quantitats que es retallaran a Arizona, Califòrnia i Nevada. Els estats de la part alta de la conca, de moment, segueixen podent fer servir les quantitats d’aigua, segons els acords anteriors. Els estats del sud accepten el veredicte federal, però a Las Vegas, alguns projectes de construcció de noves àrees residencials, ja s’estan aturant.

PD 2: A 10 de setembre, ja hi comença a haver més reaccions, sobretot als estats més afectats, Nevada, Califòrnia i Arizona. Els agricultors estan reduint la superfície de conreu i, sobretot, deixen de plantar espècies que tenen un creixement lent (que no són rendibles fins al cap d’uns anys): no saben si hi haurà prou aigua. Moltes ciutats analitzen quines opcions tenen amb les retallades previstes. Però la reacció més forta i rellevant és la de Las Vegas i tot el sud de Nevada: les retallades d’aigua previstes en 10 anys, fan del tot inviable la subsistència de la mateixa ciutat, amb el model de negoci actual. Per això, ja han demandat davant dels tribunals a l’administració Trump i el govern federal.

He hagut de llegir-me la notícia un parell de vegades, no me l'acabava de creure... encara que fos una perfecta mostra de quina és la situació d'Haití, en allò que en diuen el concert internacional de les nacions. A més va, més em sembla que Haití és com un tros de terra que es va desfer d'Àfrica, com ho fan els icebergs, i que va anar a petar al Carib, envoltats per un món que no és el seu.

Però anem per la notícia. Dos soldats de l'exèrcit nord-americà, de 20 i 21 anys, van decidir deixar l'exèrcit, per engegar una gegantina aventura, digne de la novel·la de Kipling (i pel·lícula de John Houston), l'home que volia ser rei. Això sí, sense el glamur de la creació literària. El seu objectiu era conquerir l'illa de la Gonave, a la costa oest d'Haití. Hi viuen unes 87.000 persones. Com que Haití està fet un desastre, i l'estat no controla un 10% de la capital Port-au-Prince, van pensar que ningú els oposaria cap resistència armada seriosa. Un cop desembarcats, pensaven matar a tots els homes de l'illa. Si, heu llegit bé. Volien eliminar a tots els mascles, i quedar-se només amb les dones. Donada la població, vol dir que pensaven pelar a uns 40 o 45 mil homes. És ben aviat dit. Amb les dones restants, pensaven fer-ne una espècie de macro harem, tant pel seu gaudi personal, com per finançar tot plegat. Podríem dir que volien crear el bordell més gran del món, a poca distància dels Estats Units, és a dir, fàcil per a un ampli mercat.

Ells dos, tot solets, pensaven tirar endavant tota aquesta conquesta? Doncs no. Els van enxampar contractant els serveis de sense sostre a Washington D. C. Sí mainada, un exèrcit de rodamons i captaires, per conquerir una illa i convertir-la en un immens negoci de prostitució, i de pas, cardar pels descosits, sense competència. Mireu si tenien fe en el tema, que ja fins i tot s'havien apuntat a cursos per aprendre a parlar el crioll haitià.

El salvatgisme humà no té límits, i les guerres han estat sempre l'escenari on s'ha desfermat, en aquells moments en el que la llei desapareix, i molta gent sent que té la llibertat per deixar anar aquests instints. En temps de pau, calen molts diners per camuflar el salvatgisme desbocat: el cas de l'Epstein als EUA, els safaris humans a Sarajevo... Però aquest cas d'Haití és com la versió pobra i miserable de tot plegat. Diu molt que aquests desgraciats de la vida, hagin pensat en Haití per posar en pràctica els seus "somnis". Ja ho diu el refrany, "ase magre, ple de mosques".

El tifó Halong, que s’havia convertit en una tempesta després d’anar-se’n des del nord del Japó, s’ha revifat en arribar cap Alaska, a causa de les altes temperatures de l’aigua al Pacífic nord. Els dies 11 i 12 d’octubre ha arribat a les costes d’Alaska, tot provocant grans destrosses a les comunitats de la costa, i sobretot, ha inundat els deltes dels rius Yukon i Kuskokwim. De moment, hi ha un mort i tres desapareguts. Si em permeteu, poca gent comparada amb les grans catàstrofes que omplen els nostres telenotícies. No oblidem que per remotes que siguin aquestes regions, pertanyen als Estats Units. Fora d’Alaska, ha passat prou desapercebut.

Ha calgut evacuar a la majoria de la població. Les cases suraven, desenganxades del terra, que s’havia fos amb l’aigua del mar. Els serveis d’aigua, llum, clavegueram… tot se n’ha anat en orris. Les micro pistes d’aterratge, han quedat negades. Només s’han quedat, entre tots els pobles, una cinquantena de persones. Primer els van portar cap a la capital de la regió, Bethel, d’uns 6000 habitants. Però també ha quedat parcialment inundada, i els han hagut de traslladar cap a Anchorage. Ho explico amb més detall en aquest article que he escrit.

Els deltes dels rius Yukon i Kuskokwim són una regió molt gran (més de 4 vegades l’extensió de Catalunya), al sud de l’estret de Bering, plana, paisatge de tundra, on han viscut des de fa segles els Yupiq (per entendre’ns, similar als inuits, antigament mal anomenats esquimals). Eren unes 15 o 20 comunitats, de menys de 1000 habitants cadascuna. Viuen de la pesca (balenes, foques…), cacera (ants) i recol·lecció: economia de subsistència, amb tecnologia moderna: les barques que van darrere les balenes porten bons motors, i no les cacen amb arpons estil Moby Dick. Si heu vist cap vídeo o foto del mar de Bering, entendreu que segueix sent una feina d’alt risc.

L’agricultura és gairebé testimonial, el permagel no permet que creixi gairebé res. No hi ha carreteres, tot el transport es fa en avionetes o vaixells. Els béns de consum (menjar processat, eines, materials de construcció…) arriben en barcasses, a l’estiu (cal fer les comandes amb molta antelació). A l’hivern, les comunicacions són més fàcils, la neu i sobretot, els rius glaçats, permeten l’ús de motos de neu, i les avionetes tenen més pistes on aterrar. Els pilots d’aquestes regions són coneguts per aterrar a qualsevol lloc, per petit que sigui.

Amb aquesta descripció, suposo que ja us heu entès que, al delta dels rius Yukon i Kuskokwim, amb prou feines hi viu ningú que no sigui Yupiq. Gairebé ningú vol anar a treballar allà. ni amb sous d’or.

El canvi climàtic comporta un augment de les temperatures, que de rebot, impliquen que l’oceà s’escalfi, I no només l’oceà: la terra, i el permagel es desfà. Cada cop hi ha menys gel a la mar, i le sonades arriben amb més força a terra. Les cases, que abans s’aguantaven sobre un terra sòlid i dur, ara s’enfonsen en un fangar. La sal del mar que va entrant, fa que les plantes no creixin, i els ocells se’n vagin a niar a un altre lloc. Un lloc que amb els segles i un esforç descomunal, els Yupiq havien convertit en la seva dolça llar, s’està fonent per la calor. En aquest vídeo que fa una crida a l’ajuda, podreu veure imatges del que us explico, ja abans de la tempesta.

Els Yupiq ja són a Anchorage, sense saber què fer, els seus pobles destrossats, conscients que venen mal dades, el famós canvi climàtic els ha fotut la banya fins al fons.

A més de tot el reguitzell d’ONGs, el municipi d’Anchorage ha començat a reclamar més diners per solucionar el tema. L’estat i el governador Dunleavy s’hi han afegit, a correcuita. El governador és un dels grans aliats de Trump, i sembla que el govern federal l’escoltarà. D’on surt tanta solidaritat amb aquests pobres indígenes Yupiqs?

El govern federal de l’administració Trump ja havia fet un munt de retallades a subvencions i programes de tota mena, i més a aquells que afectaven indígenes perduts de la mà de Déu (ja us explicaré un altre dia la relació entre Trump i les tribus índies). També ha tancat l’aixeta a instituts meteorològics que mantenien globus a gran alçada. Els mateixos que permetien detectar cap a on anirien les grans tempestes. En resum, l’administració Trump, d’acord amb el que fa a la resta del país, està eliminant subvencions i programes de recerca i ajuda a minories, o indrets remots, per concentrar-ho en altres projectes que consideren més importants. Alerta: són importants els que tenen relació amb interessos geopolítics.

Reconstruir els pobles, trobar-los una nova ubicació prou elevada (però no tant perquè el vent de l’Àrtic ho faci impossible), prou a prop de la mar per poder anar a pescar, és complicat i car, molt car. Refer pobles que va costar anys i panys d’aixecar, no és feina fàcil. Són moltes barcasses amunt i avall, és molta gent treballant, amb un sou elevat, més el plus de llunyania afegit. Molts dòlars i maldecaps, per allotjar a uns Yupiqs, que amb prou feines són quatre gats. Per què tothom sembla estar-hi a favor, fins i tot el govern federal, que ja s’ha carregat inversions molt més importants?

La meva resposta: interessos geopolítics, que en aquests moments prevalen sobre els purament econòmics, socials o fins i tot, de política interna. L’ajuda a l’Argentina de Milei en seria l’exemple més recent.

Quin interès geopolític té la costa de l’oest d’Alaska, a tocar de la mar de Bering?

Deixant de banda el fet que cap país vol tenir una part del seu territori buit (sense població), la mar davant de la costa oest d’Alaska és un dels indrets on hi ha hagut més topades entre vaixells russos i xinesos d’una banda, i nord-americans de l’altra. A la mateixa zona, són cada cop més freqüents les sortides de caces dels Estats Units, per seguir avions russos que volen molt a prop dels límits de l’espai aeri. La recent signatura d’acords entre Rússia i la Xina, per a l’explotació de rutes marítimes a l’Àrtic, és un element a tenir molt en compte.

Voldria recordar que l’únic cop que territori dels Estats Units ha estat envaït per un altre país, va ser durant la II Guerra Mundial. El Japó va ocupar algunes illes a l’oest de l’arxipèlag de les Aleutianes. No tenia cap valor estratègic, era tan sols una maniobra de distracció, per fer que els americans desviessin esforços. A fe de Déu que ho van aconseguir, la construcció de l’Alaska Highway en pocs mesos n’és la prova més destacable.

Si un territori et queda buit, tens dues opcions: o l’omples amb militars, o l’omples amb gent. SI és a l’Àrtic, aquesta gent seran indígenes en un 99% dels casos. Ningú més vol anar a viure allà, fora que t’ho ordenin, o hi vagis a guanyar un sou molt alt. Els canadencs ja ho han provat. Després dels intents del primer ministre Harper de controlar el territori Àrtic amb la creació de bases militars, Trudeau va engegar la política de reconciliació. De facto, era un pacte amb les tribus indígenes: més gran sobirania i recursos econòmics, a canvi de pau, i sobretot, que poguessin seguir vivint en el seu territori. Això va implicar drets de pesca i cacera, però també col·laboració amb les autoritats i grups de recerca científica. El desenvolupament polític del territori de Nunavut n’és l’exemple principal.

Els Estats Units, prou més potents econòmicament que el Canadà, han fet alguna d’aquestes passes, però en un grau molt més lleu. L’arribada de Trump el 2025 ha significat un tall radical en aquest procés. Però ara, de cop i volta, Alaska tindrà els deltes del Yukon i el Kuskokwim buits, amb Bethel com a gairebé únic lloc habitable.

Potser ho proven de controlar militarment, però crec que veurem, i ben aviat, una inversió important per aconseguir que els Yupiqs tornin a casa seva, a més de la construcció d’algunes infraestructures (carreteres, pistes d’aterratge per a avions de més tonatge…). Òbviament, si hi ha cap mena de regulació/protecció de la natura (espai protegits, etc.), s’ho saltaran o en canviaran l’estatus. La col·laboració entre militars, científics i Yupiqs s’incrementarà.

El canvi climàtic ha comportat la progressiva destrucció del medi en el qual vivien els Yupiqs. El fet de viure a prop d’un punt important per la política de seguretat nord-americana els pot donar una possibilitat de seguir vivint allà, i adaptar-se a poc a poc als nous temps. Crec que tenen una oportunitat d’or, si realment les meves intuïcions es confirmen. Veurem si l’encerto, i ho saben aprofitar.

PD: Vaja, sembla que l’he encertada, però no em podia imaginar que tot anés tan de pressa. El president Trump ja ha aprovat l’ajuda federal per a la reconstrucció, una ajuda extra de 25 milions de dòlars, i possiblement, també ajuda federal per individus afectats. Com ha dit la senadora Murkowski, mai s’havia adjudicat l’ajuda federal de manera tan urgent. Tot plegat, em reconfirma la meva teoria: la costa d’Alaska té un valor molt alt en relació amb temes de conflicte amb Xina i Rússia, i el control de les rutes de l’Àrtic. Els Estats Units no es poden permetre el luxe de deixar el sud-oest d’Alaska deshabitat. Els Yupiq els fan falta, per molt que l’administració Trump hagi mostrat una clara animositat contra governs tribals i tot el que tingui relació amb els indígenes.

L’esprai antióssos (en anglès, bear spray) és la millor protecció contra els possibles atacs d’óssos. És un aerosol que té com a principal ingredient la capsaïcina, un alcaloide present en alguns pebrots coents. L’esprai antióssos no és un gas pebre.

Es fa servir per evitar que un ós se segueixi acostant més enllà dels 10 o 12 metres. En general, quan un ós s’acosta a aquestes distàncies, tant si ho fa a poc a poc com si ho fa corrent, indica un atac intimidatori o depredatori.

Ruixar l’esprai cap a la cara de l’ós li causa coentor al nas i ulls, i fa que en el 99% dels casos, giri cua i se’n vagi. Funciona (encara que et quedis tremolant) i no genera cap lesió a l’ós, tan sols molèsties, que són suficients perquè decideixi anar-se’n. A més, genera en l´ós un lligam entre els humans i la coentor. Això és molt positiu, ja que l’objectiu primer és reduir la interacció entre óssos i humans. Quan un ós s’acostuma als humans (per trobar menjar…), generalment cal matar-lo (eutanasiar-lo, que diuen per fer-ho un xic més agradable).

Fins als anys 80, sobretot als parcs nacionals dels Estats Units i el Canadà, això és el que passava. Les interaccions entre humans i óssos acabaven amb u humà ferit i més tard, l’ós mort per una bala. Aquest va ser el motiu pel qual Carrie Hunt, una estudiant de zoologia a la Universitat de Montana, es va posar a buscar una manera de frenar els atacs i en conseqüència, aturar les morts dels óssos. Després de moltes proves, va aconseguir crear i comercialitzar l’esprai antióssos (sense quedar-se la patent).

Va ser un canvi qualitatiu en les relacions entre els humans i els óssos, afavorint tant el creixement de la població dels óssos (que encara continua) i l’augment de visitants als parcs nacionals dels Estats Units i del Canadà.

El nombre creixent de visitants (un nombre important dels quals fan activitats de senderisme) i el fet d’haver-hi més óssos, ha incrementat el nombre de trobades entre humans i óssos. El servei de Parcs Nacionals, les autoritats locals, la premsa no paren d’insistir en les normes bàsiques de comportament en el cas de trobada amb un ós. L’esprai antióssos és l’últim recurs. No seguir les normes i no portar esprai antióssos pot provocar desenllaços fatals.

L’esprai antióssos no es pot comprar a Catalunya. Tampoc es pot pujar a un avió, les companyies aèries no permeten portar aerosols, ni a la maleta ni a l’equipatge de mà. Cal comprar-lo o llogar-lo als Estats Units o al Canadà. Comprar-lo és més pràctic, permet dur-lo a sobre durant tot el viatge. Llogar-lo és més barat, però s’ha de retornar al mateix punt de recollida. Per exemple, és ideal si sou al parc nacional de Yellowstone, i voleu fer diverses rutes de senderisme, durant els dos o tres dies que us hi esteu. Aquí teniu una de les botigues físiques on podeu llogar l’esprai antióssos. Si opteu per comprar-lo, ho podeu fer a múltiples supermercats i grans magatzems d’esports o activitats a l’aire lliure.

Cal comprar o llogar l’esprai antióssos? Depèn molt del vostre itinerari, com de quines activitats fareu durant la vostra visita als parcs nacionals. Per exemple, si feu una ruta pel sud-oest dels Estats Units (on només hi ha óssos negres) i no teniu previst fer senderisme, possiblement no us farà cap falta. De fet, si visiteu els parcs nacionals (tant a l’Oest americà, al Canadà o a Alaska), però tot just parareu als miradors, i passejareu pels principals senders amb molta altra gent (com fa la majoria de nosaltres), no cal que llogueu o compreu l’esprai antióssos. Ara, si voleu fer senderisme, sobretot a parcs o zones on hi ha poblacions d’óssos bruns (grizzlys), a més dels negres, el nostre consell és que compreu l’esprai (encara que en la immensa majoria de casos, l’hàgiu de regalar a final del viatge, sense haver-lo fet servir).

Finalment, el que repeteixo a tothom: amb les precaucions bàsiques, els óssos no són un perill en el vostre viatge. L’ós tendeix a evitar el contacte amb els humans, les topades fins al punt d’haver de fer servir l’esprai antióssos són molt escasses. Tan escasses, que cap dels meus clients mai s’hi ha trobat, en més de 25 anys organitzant viatges per aquelles contrades.

L’administració Trump està duent a terme una sèrie d’accions contra els conductors de camions (i altres vehicles comercials). Fa poc va decretar que, sense un bon coneixement de l’anglès, no es podria obtenir/mantenir el carnet de conduir per a camions.

Ahir (26 de setembre) el secretari de transports del govern Trump, Sean Duffy, va fer una didàctica roda de premsa (enllaç a l’article, on podeu veure el vídeo), que em va semblar un exemple molt clar de quina és la confrontació política a la major part del món occidental.

Anem a pams.

En els darrers mesos, hi ha hagut tres grans accidents de trànsit, que involucraven camions, i que han causat força víctimes mortals. Els conductors eren estrangers, i van cometre greus errades en la conducció. Això ha generat una gran alarma social.

El govern Trump s’ha posat a cercar sobre la situació del sector del transport, i ha arribat a la conclusió que hi ha un problema amb els camioners estrangers. El primer és que alguns, no parlen ni entenen massa bé l’anglès, la qual cosa, afirmen, implica que no entenen els senyals i avisos de trànsit, fet que els converteix en un perill.

Però ara ha sorgit un segon tema, que és el motiu de la roda de premsa. Com és que hi ha tants conductors “perillosos”, que no saben anglès, que condueixen malament, que són un perill social? Doncs la resposta, segons Sean Duffy, després d’un exhaustiu estudi, és que la culpa és dels estats, que donen carnets de conduir comercials, saltant-se la llei.

Es passa la conferència de premsa atacant principalment a Califòrnia (estat demòcrata), però al final adverteix a altres estats, entre ells Dakota del Sud (republicà, allà on era governadora Kristi Noem, l’actual secretaria d’afers d’immigració i fronteres).

Explica diversos casos de persones estrangeres sense permisos de residència, que han aconseguit el permís de conduir de camions, per manca de verificacions fetes pels estats. Diu que caragolarà als estats, que tallarà el finançament, per aconseguir que s’apliqui la llei, i tots aquests conductors que van aconseguir el carnet, els sigui retirat.

Ara fem un petit parèntesi, i expliquem el que crec són dos fets importants en tot aquest afer.

Sobretot des del tancament durant la Covid, hi ha greus problemes en el sector del transport, tant marítim, com terrestre. No hi ha prou conductors de camions per a tanta demanda de transport de mercaderies, molt lligat a l’increment de les compres per internet. Sigui pels sous, pel tipus de feina… feia falta més gent. Els estats s’han saltat la llei, per aconseguir resoldre aquesta demanda de camioners.

En segon lloc, es redueix la conflictivitat social, i les empreses aconsegueixen mà d’obra a bon preu. Negar el carnet a aquesta gent, tot seguint la llei federal, implica tancar la porta a prosperar als immigrants, que ja són a dins del país. La política del món occidental defuig el conflicte, i resol el problema oblidant de verificar algunes qüestions, que tancarien el pas a tots aquests conductors.

I així, tothom content: immigrants amb feina, empresaris amb conductors a bon preu, i la gent rebent els seus paquets comprats a internet, també a bon preu. Fins que hi comença a haver accidents.

Tanco el parèntesi.

L’administració Trump diu que s’ha d’aplicar la llei. No en fa cap de nova. Òbviament, això incrementa el nivell de conflicte social, sobretot amb els immigrants, legals o il·legals.

Els estats han estat responent a una necessitat econòmica, tot evitant conflictes que els fan pànic.

Aquest és el nucli del conflicte que viuen les societats occidentals. Amb els anys, a gairebé tots els països, s’han aprovat grans lleis, que garanteixen el benestar dels ciutadans. Però aquestes lleis no han estat exercides per diferents administracions, per evitar haver de fer servir accions coercitives (multes, sancions), que podien fomentar el conflicte social. A més, això facilita l’arribada d’immigrants, que obtenen feines, a sous ajustats, i que beneficien a força empreses.

Ara els ciutadans reclamen aplicar aquestes lleis, per mantenir el seu benestar. Però això genera conflicte amb la població immigrant, i fa que determinats sectors econòmics pateixin. Tot plegat, pot incrementar els preus dels béns de consum, cosa que no agradarà als ciutadans.

Aquest atzucac es resol (si més no, teòricament) amb elements: una societat cohesionada per uns valors i identitat, i amb tecnologia.

Tornant al cas dels camioners, tenint capacitat per acceptar la retallada en el consum, fins que tecnologia faci que els camions no necessitin conductors. I de pas, que s’hagi fet fora a la gent que “sobra”.

La tecnologia es pot comprar, copiar o aconseguir desenvolupar-ne. Però el que depèn de cada país, serà la seva capacitat d’aguantar la transició, a partir de la cohesió social a partir d’uns valors i identitat. Qui no compleixi amb aquest element, patirà o se n’anirà en orris.

Al Yukon ha nascut una nova tradició, per celebrar l’arribada de la primavera. Ja sé que les tradicions s’associen a fets llunyans en el passat, sense data precisa de naixement. Però en un moment o altre són creades. El Yukon és un Territori del Canadà, extens en superfície, però amb poca població, molta d’ella arribada fa pocs anys. De fet, excepte els indígenes, gairebé tot és nou al Yukon.

Ara fa just 30 anys, es va començar a celebrar de manera oficial l’arribada a la badia de McClintock (sud del Yukon) dels cignes trompeters, amb més d’altres espècies de cignes i aus. Fan parada en aquest indret, un llac on tot just comença a desfer-se el gel que l’ha cobert tot l’hivern. Venen del sud, i volen cap a l’Àrtic, i fan parada en aquest indret per recuperar forces, i esperar millor temps més cap al nord. No cal dir que fa molt més de 30 anys que els cignes fan parada aquí, en la seva migració anual cap al nord.

L’espectacle de l’arribada d’aquestes grans aus, estèticament idíl·lica, a poc a poc ha anat convertint-se en un símbol de l’arribada de la primavera. Cal tenir en compte a menys de 100 km a la rodona, hi viu més de la meitat de la població del Yukon, principalment a la seva capital, Whitehorse. Aquesta població, arribats fa poc (una o dues generacions, com a màxim), tenen pocs símbols comuns, més enllà de viure en un lloc remot i tranquil, on no hi passa gran cosa. Així que cada cop, més i més habitants del Yukon es desplacen a la badia de McClintock, en diferents jornades, per celebrar l’arribada de la primavera, tot gaudint de l’espectacle dels cignes volant o nedant entre blocs de gel. Aquí en teniu el vídeo.

Ha estat tal l’èxit, que des de fa poc també s’hi han apuntat diferents tribus indígenes locals, que han començat a tenir una participació activa en l’organització d’activitats al voltant de la badia. La participació dels indígenes sempre li dona una pàtina d’autenticitat. Si a això hi afegim que els indígenes (al Canadà, anomenats Primeres Nacions) són els més antics del lloc, ja tens un element més que posa els fonaments de la tradició. En aquest altre enllaç hi podreu veure un vídeo que n’és una excel·lent mostra del que us explico.

Per altra banda, seguint el patró dels parcs nacionals, ja s’hi ha convidat a un artista local, que canviarà cada any, i deixarà testimoni de l’esdeveniment.

La comunitat científica és la que fa un seguiment de les aus (quines espècies hi arriben, quins dies, en quina quantitat…), i que és qui decideix les dates (en cap de setmana) per fer les activitats, amb el màxim de cignes volant i nedant per la zona.

En resum, un esdeveniment com la migració dels cignes trompeters, ha acabat permetent crear una celebració que, per una banda, és la base d’un esdeveniment lligat al nou Territori (cohesió), i al mateix temps que vol ser aprofitat com una oportunitat pel desenvolupament turístic del Yukon.

Veurem quants anys passen abans no es comenci a dir que no es recorda exactament quan es va començar a celebrar aquesta “tradició”.

Juneau, la capital d'Alaska, té uns 32.000 habitants. L'estiu passat, va rebre la visita 1.600.000 turistes. Hi va haver un dia amb 21.000 creueristes passejant per la ciutat. És el principal port de creuers del sud-est d'Alaska. Les rutes des de Vancouver i Seattle fan parada en aquesta petita ciutat, que em van descriure com una illa rodejada de terra. A Juneau, només s'hi pot arribar per mar o aire, està envoltada d'un gegantesc camp de gel, del qual penja una de les seves principals atraccions, la glacera Mendelhall.

Essencialment, l'economia de Juneau depèn en petita mesura dels sous dels funcionaris del govern d'Alaska, i en gran manera, dels turistes que arriben en creuer entre els mesos d'abril i octubre. La resta de l'any, pau, tranquil·litat, i molta pluja. Bé, de pluja n'hi ha tot l'any... jo hi he estat unes quantes vegades a l'estiu, i encara no he aconseguit veure lluir el Sol sobre la capital d'Alaska.

Totes les notícies que ens arriben des de Juneau coincideixen en el fet que la ciutat ha arribat al màxim de la seva capacitat. No és només que la ciutat queda inundada de turistes. Les empreses que ofereixen excursions de tota mena, no donen l'abast. L'estiu passat, a mitja temporada, ja s'havien venut totes les places a l'autobús que fa la visita de la glacera Mendelhall. Els turistes que arribaven i ja no hi cabien als autobusos, van començar a fer servir el transport públic i taxis, que van quedar ben aviat sobrepassats.

Per altra banda, la glacera té marcada un límit de visitants per any. A més, la ciutat es va omplir de gent anant amunt i avall, sense saber què fer, generant una sensació de col·lapse als habitants de Juneau.

Per acabar-ho d'arrodonir, el canvi climàtic està fent que la glacera Mendelhall estigui en un retrocés accelerat. Tant, que en un dia de pluges, el passat 7 d'agost (en plena temporada alta) hi va haver una espècie d'esllavissada de gel i aigua de la glacera, que es va endur cases riu avall (vídeo). Per sort, es va poder evacuar la zona abans i es va evitar una catàstrofe humana. Però va ser un advertiment molt seriós, a més de veure que, la principal atracció de Juneau, començava a tenir data de caducitat.

L'ajuntament, els empresaris, i associacions de ciutadans s'han arromangat i s'han posat a analitzar els problemes i possibles solucions. De moment, han decidit que aquest mateix estiu (2024), no hi podrien haver més de 5 creuers al dia al port de Juneau. A més, després de reunir-se amb les companyies de creuers, han pactat que a partir de 2026, es limitarà el nombre de creueristes que podran desembarcar, per dia.

L'objectiu és clar: fer que la ciutat continuï semblant atractiva pels visitants, i sigui agradable pels seus ciutadans. En una economia que genera prosperitat amb el turisme, ningú té cap intenció de carregar-se'l. Ara, tothom sembla d'acord que cal establir uns límits, que ja veurem si són els correctes. Aquí ningú parla de sostenibilitat, ni altres paraules buides tan comunes entre el nostre sector turístic. Volen mantenir el negoci, i s'han adonat que han de gestionar l'èxit d'una altra manera. Possiblement, això és més fàcil de fer que a altres indrets, pel caràcter "insular" de Juneau, i per les seves dimensions. Però recomano seguir les notícies que ens arribaran des de la capital d'Alaska, on hi neva i hi plou.

PD: us heu fixat que gairebé totes les fotos de Juneau, que es publiquen als diaris (obriu els enllaços) són en dies de Sol?

A Arizona, el Tribunal Suprem de l'estat ha dit que una llei de 1860 és aplicable, i que seguint el seu contingut, l'avortament quedava prohibit a Arizona.

Aquest cas ha tingut un gran ressò, i si em permeteu, és un joc apassionant d'utilització política del dret, que possiblement se solucionarà aquest novembre, el dia de les eleccions i referèndums, als Estats Units.

Primer de tot, provem de fer un resum de què ha passat.

Ja fa un parell d'anys, el Tribunal Suprem va modificar la sentència del cas Roe vs Wade, que havia estat la porta per permetre la legalitat de l'avortament als Estats Units, en l'àmbit federal. Amb aquest canvi, el Tribunal Suprem deixava en mans de cada estat poder decidir si l'avortament era permès, i en quins casos.

Els grups antiavortament d'Arizona es van posar a treballar, i van portar als tribunals les lleis a favor de l'avortament, aprovades després de la primera sentència de Roe vs Wade, de 1973.

Per què?

Perquè si les anul·laven, passaven a valdre les lleis anteriors, que havien estat derogades. En el cas d'Arizona, la de 1860, que només permetia l'avortament si la vida de la mare estava en perill. Una llei normal el 1860, absolutament restrictiva el 2024.
Finalment, després de 2 anys, han arribat al Tribunal Suprem d'Arizona, i han guanyat.
L'avortament passa a ser il·legal a Arizona.

Segona part.

Els grups en favor de l'avortament han engegat una campanya (ja abans de la sentència, per curar-se en salut) de recollida de signatures, per aconseguir que en el pròxim primer dimarts de novembre, després del primer dilluns de novembre, quan se celebren les eleccions presidencials i un munt d'altres eleccions i de referèndums (que tot sovint passen desapercebuts), es faci un referèndum sobre aquest tema.
Què pregunta el referèndum? Una cosa com ara "Vols que el dret de l'avortament sigui un dret acceptat dins de la constitució d'Arizona?". Sembla que ja tenen més de 500.000 signatures recollides (població d'Arizona, uns 7.150.000 habitants), que podran fer que el referèndum se celebri. Com està passant a altres estats, us hi podeu jugar un pèsol, un cigró i un fesol que guanyaran.

Comentaris:

Als Estats Units, tothom sap que no es tracta de convèncer als altres. Es tracta de guanyar. I per això, la llei és essencial. Els antiavortament van detectar una esquerda a la paret per on passar, després de la sentència de fa dos anys. I han guanyat.

Els favorables a l'avortament, en lloc de plorar per la injustícia, s'han posat a treballar per modificar la constitució, i garantir el dret a l'avortament. La gent ja els hi ha donat la signatura, si els imposen una llei de 1860, cal fer-ne ràpid una de nova el 2024.

Òbviament, tot això passa perquè els Estats Units, per molt imperialistes que us semblin, també són una democràcia de veritat. I sobretot, els nord-americans saben que la seva democràcia no és perfecta. No ploren, lluiten, perquè no hi ha cap altra manera de mantenir-la. I sense que els polítics els ho diguin.

S'ha fet un judici amb jurat popular a Rapid City, Dakota del Sud, on s'ha condemnat a Julian Bear Runner, president del Consell Tribal de la reserva de Pine Ridge (Oglala Lakota Sioux Tribe). Ara té 38 anys, va ser president des del 2028 al 2020, el més jove mai elegit. Ho explica en aquest article.

S'ha provat que es va embutxacar uns 80.000 dòlars, en concepte de viatges de feina com a representant de la tribu, que mai va fer. De fet, els xecs que cobrava, els canviava al casino de la tribu, i se'ls gastava jugant o gaudint d'un bon cap de setmana a l'hotel del casino tribal.

El poden condemnar a 20 anys de presó, poca broma amb les lleis dels Estats Units sobre les condemnes a càrrecs públics que s'han embutxacat diners dels contribuents. Es considera el súmmum dels robatoris, la qual cosa estralls esfereïdors si s'apliqués al nostre país. Però aquest no és el tema, ara mateix.

He viscut a les reserves Lakota de Dakota del Sud, i concretament a la de Pine Ridge i he fet moltes visites, hi conec força gent. Fins al 2006 hi vaig estar guiant viatges per grups reduïts, per conèixer la cultura Lakota, passàvem 2 o 3 nits a Pine Ridge. Permeteu-me uns quants comentaris.

Potser és un dels casos més espectaculars, però aquesta mena de corrupció és massa freqüent a les reserves índies, en general. Són els indis, o més en concret, els Lakota, una gent que tendeix a la corrupció? Ni de broma.

Em centraré en les reserves Lakota que conec (Cheyenne River, Pine Ridge, Standing Rock i Rosebud), totes 4 a Dakota del Sud, a l'oest del riu MIssouri. Si cerqueu algun mapa on es vegin els comtats (divisió administrativa americana, que correspondria a les províncies dels estats) amb menor renda per càpita dels Estats Units, us sortiran els comtats que corresponen a aquestes reserves (i algunes altres d'estats propers). Són zones on l'economia local correspon a 4 ramaders, majoritàriament blancs o (molt) mestissos. No hi ha indústria, serveis, el percentatge d'atur és molt alt... Tot això sense parlar de taxes d'alcoholisme i suïcidis, entre altres. La principal empresa que dona feina és el govern americà, a través del BIA (Bureau of Indian Affairs). La segona és el govern de cadascuna de les reserves. Per resumir-ho, la Unió Soviètica en mig dels Estats Units, amb pinzellades de Tercer Món. Com s'ha arribat a aquesta situació, provaré d'explicar-ho un altre dia.

A les reserves, tothom sap que les eleccions les guanya qui té més parents. Les societats Lakota són tribals, és a dir, sistema de famílies extenses. Com m'ho van explicar a mi quan hi vaig arribar per primera vegada, el 1987 (fa molts anys!): si piquen a la porta, i apareix un cosí 5è o 6è, obres i el fas passar. Li dones menjar, i si vol, es pot quedar a dormir. Quant de temps? El que vulgui. Això és una família, i això són els parents.
Guanya qui té més parents. I qui es presenta? Qui vol, però sempre amb l'aval de les persones amb més poder en aquests grups de parents.

Així que anem al primer punt: en Julian Bear Runner tenia molts i poderosos parents, que el van triar per ser el cap d'una candidatura, que va acabar guanyant. Quan guanyes, col·loques als teus parents, òbviament. A la reserva no hi ha feines i, o estàs a l'atur, vivint d'ajudes socials o de caritats diverses, o tens una feina dins del govern tribal o qualsevol lloc, i passes a cobrar 2 o 3 mil dòlars, sense haver de pencar massa.

Tot va així. N'hi ha que tenen més talent, mà esquerra, i ho fan més bé. Altres, pensen que allò és la terra de fer pipes, i es passen. En Julian és d'aquests. El que no acabo d'entendre, segurament perquè no tinc prou informació sobre què va passar, és com van triar a aquest jovenet per fer de cap del Consell Tribal. Les lluites internes entre famílies és una cosa de la qual és molt complicat tenir-ne informació, si tu mateix no estàs lligat a una d'aquestes famílies, i un dia t'expliquen alguna d'aquestes jugades.

Les reserves Lakota són un lloc preciós, amb gent fantàstica. Però moltes coses no funcionen, la vida és molt complicada, i de tant en tant, surt un Julian Bear Runner.

He llegit diversos articles (aquest és el més detallat que he trobat), que destaquen un fet curiós: una gran part dels principals col·laboradors de Trump durant el seu primer mandat, reneguen obertament d'ell. Destaquen, entre altres, l'exvicepresident Mike Pence, o l'antic conseller de Seguretat Nacional, John Bolton. La majoria ja han dit que no votaran per ell, encara que tampoc ho facin per Biden. Alguns han donat suport a Nikki Haley (ella també membre de l'equip de Trump, representant dels Estats Units a l'ONU) durant les primàries republicanes, o parlen de donar suport a candidats republicans al Senat.

En entrevistes a mitjans escrits o televisius, la major part d'ells han explicat converses, anècdotes, fets... sobre Trump, que el deixen a l'alçada del betum. Així i tot, com alguns d'ells diuen, no sols no ha afectat Trump, sinó que sembla que l'ajuda a enfortir el suport de les seves bases. Se'n fan creus.

Fa molts anys que, per organitzar els viatges per l'Oest Americà, visito Dakota del Sud, Wyoming, Montana i altres estats de la zona. Hi conec força gent. Parlo amb els amos de petits hotels o empreses d'activitats a diversos indrets. Un fet que fa temps que repeteixo, és que els seguidors de Trump, tècnicament, no són trumpistes, però una raó molt senzilla: ja existien abans que Trump entrés en política. Han estat sempre una majoria de la població d'aquests estats. Els seus plantejaments polítics no han variat. Sempre han estat contra Washington i les elits (abans que Reagan ho fes servir), sempre han estat partidaris d'un govern feble i llunyà… i han votat majoritàriament republicà.

Les circumstàncies han canviat, per ells. El seu món tranquil i allunyat de tot s'està fent petit. Davant d'aquests fets, l'únic que els ha ofert un discurs que entenen i que creuen que els va a favor, és Trump. El voten a ell, no pas als Republicans. No es creuen a les elits, i no els escolten.

Trump és milionari, però és com ells, perquè no el perceben com "elit". Menja com ells. Parla com ells. Explica les mateixes bromes barroeres, com ells. Els que el deixen, són percebuts com a traïdors, i cap argument que ells expliquin, els farà canviar d'opinió.

No estic fent cap pronòstic sobre quin serà el resultat de les eleccions. Tampoc sé si són majoria, i a quants estats. Només sé que els trumpistes ja hi eren abans de Trump, i que hi seguiran sent durant molt de temps. Són un apart molt important dels Estats Units, i que caldrà molt més que bons arguments per refer una confiança en les institucions i en els polítics, que permeti mantenir la cohesió del país.