20 febr. Canadà i els Wet’suwet’en

El mite històric ens explica que el Canadà va ser molt menys bel·ligerant amb els pobles indígenes que els seus veïns del sud. La Policia Muntada del Canadà no massacra indis a cap pel·lícula, i van ser molt més amables i educats que el Setè de Cavalleria i companyia. A més, quan Bisó Assegut (Tatanka Ayatanka en Lakota) va fugir al Canadà, fou ben rebut, diuen. Això si, va haver de tornar cap a les reserves dels Estats Units, al Canadà s’hi morien de gana.

De fet, el Canadà no va ser massa més respectuós amb els indis que els nord-americans. Simplement, la situació demogràfica i el potencial dels respectius governs sobre el territori eren diferents. Els efectes van ser, això si, similars. En aquest sentit, cal destacar que les polítiques del qui es considera pare fundador del Canadà, Sir John A. MacDonald, van resultar terrorífiques pels indis.

Festa Giix’an, a New Hazelton

El Canadà segueix tenint una demografia molt diferent de la dels Estats Units. El 90% de la seva població viu als primers 150 km al nord de la frontera. Són el segon país més gran del món, però els canadencs estan majoritàriament concentrats a la franja sud. La gran part del seu territori té una baixa densitat demogràfica. Allà és on hi viuen la major part dels indígenes (per cert, al Canadà anomenats oficialment ”Primeres Nacions”, encara que el terme ”indi” és el més popular entre els mateixos indígenes). Moltes d’aquestes nacions/tribus no van signar mai cap tractat, ja que hi va haver molts pocs conflictes bèl·lics. Si no hi ha guerra, no es pot signar la pau, i qui dia passa, any empeny. Tant al Canadà com els Estats Units, la major part de les ”baixes” (morts) índies van ser per les malalties i la fam. La gestió dels representants del govern, el sistema d’escoles (internats llunyans), obres monumentals (carreteres, embassaments…) i un munt d’evangelitzadors, van anar empenyent fins a la situació actual, en la que moltes zones de majoria indígena són com un Tercer Món dins del Primer. En molts casos, els índex d’alcoholisme, criminalitat, diabetis, accidents de trànsit, suïcidi… són estratosfèrics (i tristament esfereïdors), només comparables amb els dels indígenes dels Estats Units, Nova Zelanda, Austràlia, Grenlàndia/Dinamarca…

Ja iniciat aquest segle XXI, el Canadà ha optat per rebaixar el nivell de conflicte amb els grups indígenes. De manera resumida, ha cercat pactes sobre l’ús i la propietat de la terra, arribant a acords signats amb les autoritats locals indígenes. També ha integrat els indígenes en els òrgans de gestió de diferents organismes o empreses que afectin el seu territori. Un exemple en serien els parcs nacionals i estatals. Per exemple, en alguns parcs, el centre cultural local i els punts d’informació són gestionats conjuntament en un mateix lloc. Això, a més, crea llocs de treball per a la població local.

Determinades tribus no han volgut signar cap tractat o acord. Però a més, hi ha un altre punt. Moltes tribus/nacions indígenes tenen un doble govern: el diguem-ne ”modern”, elegit democràticament en unes eleccions, i el tradicional, segons les normes de cada nació/tribu (generalment, seguint normes dels clans). El govern del Canadà tendeix a pactar amb els primers, que no sempre controlen la situació, i que solen ser persones amb més estudis, i també més ”mestissos”.

Ksan, New Hazelton

Un darrer aspecte a tenir en compte. L’economia canadenca depèn en gran manera del sector primari i de l’explotació dels recursos minerals i la seva exportació. Sobretot, l’oest i el nord del país. Saskatchewan, una bona part de Manitoba, Alberta i més de la meitat de la Columbia Britànica viuen de l’agricultura, la ramaderia, la mineria, l’explotació forestal… i són economies molt prosperes però a la vegada molt dependents dels preus del mercat i de l’exportació. Desitgen seguir explotant els recursos, i exportar-los cap a altres mercats que no siguin els Estats Units. La majoria de la població és contrària a les polítiques ”ecologistes” o de prevenció del canvi climàtic, que a les zones urbanes del Canadà són una prioritat (Quebec, Ontario, costa de la Columbia Britànica…). El passat mes d’octubre de 2019 es van celebrar unes eleccions al Parlament Federal canadenc, i el resultat va dibuixar un país dividit en dos. El Primer Ministre Trudeau (liberal) no va treure ni un escó a Alberta o Saskatchewan, però va guanyar les eleccions gràcies al pes demogràfic de les províncies de l’est del país. Això fins i tot ha portat a parlar del Wexit, o separació d’Alberta i altres províncies de la resta del Canadà. Es considera un problema greu, no tant pel sentiment independentista, sinó sobretot per la dificultat per gestionar economies i visions geoestratègiques tant diferents dins d’un mateix estat.

Ara que ja estem situats, anem a pel LNG Canada. El gas natural del nord d’Alberta buscar disposar d’una sortida al mar (millor que els EUA, que són un soci comercial massa important que els canadencs proven d’evitar). El gas natural és una energia prou ”neta” comparat amb el petroli. Han decidit fer un gasoducte per poder-lo exportar. I què ha fet l’empresa i el govern canadenc? Van veure per on podria passar el gasoducte, i van anar pactant amb les diferents tribus, oferint diners, participacions a l’empresa o sobre els beneficis… Els pactes han estat prou beneficiosos des del punt de vista econòmic per les nacions/tribus. Ara bé, cada nació/tribu és un món, són sobiranes, i els equilibris de poder entre governs ”moderns” i ”tradicionals” són complexes. Tot plegat, sense oblidar que algunes nacions/tribus no tenen acords ni tractats signats amb el govern de Canadà, però que a l’hora reconeix la seva sobirania. Un exemple: la sortida més lògica del gasoducte cap al mar era per Prince Rupert. però les tribus locals no van pactar amb l’empresa. Kitimat, una port més al sud, més necessitat d’inversions i llocs de treball que Prince Rupert, va pactar. I així a per tot arreu. Una filigrana de pactes i tractes. Era per tant plausible que aquest seguit de pactes entre l’empresa, el govern canadenc, i els poders tribals, no funcionés en algun lloc.

Pesca del salmó a Moricetown, riu Skeena

Aquest lloc ja té un nom: Wet’suwet’en

Què passa amb el Wet’suwet’en? Aquesta tribu/nació no té signat cap tractat. Reclamen per tant un territori molt ample, més enllà del que reconeix el govern canadenc. Es va arribar a un pacte amb les autoritats tribals ”modernes”. Però els caps tradicionals d’alguns clans no accepten el pacte, i diuen que el gasoducte ha de passar per un altre lloc, més al nord o al sud. Afirmen que ja estan patint el canvi climàtic (menys salmó, boscos destrossats per l’epidèmia de l’escarbat…) que està posant en perill la supervivència de la seva població. Alerta, perquè la principal missió d’un cap de clan és que la gent del seu clan tingui menjar. Ja no és una qüestió de feina, o riquesa, sinó poder mantenir una economia lligada a la subsistència (majoritària a les zones nord del Canadà).

Quan la construcció del gasoducte va arribar a territori Wet’suwet’en, es van començar a produir blocatges/sabotatges a les obres. El 31 de desembre, després dels primers incidents a l’obra del gasoducte, el tribunal suprem de la Columbia Britànica va dir que es podia enviar la policia federal (Policia Muntada del Canadà) a fer fora els que protestaven, per permetre que les obres seguissin. No reconeixia, per tant, l’autoritat dels caps tradicionals que s’oposen al gasoducte i defensen els blocatges coma legítima i sobirana defensa.

Van decidir començar a tallar carreters i sobretot, vies del tren (mercaderies). La protesta s’ha estès per tot el Canadà, de costa a costa. CanadaRail, la principal empresa de trens, ha hagut de cancel·lar molts combois, i hi comença a haver problemes de proveïment a certes regions del país.

Baixada de bandera a Fort St James

Com és que ha tingut tanta repercussió aquest cas, i les protestes han anat més enllà de l’àmbit dels conflictes indígenes? S’han ajuntat dos qüestions que han produït el còctel explosiu de manifestacions.

Sobirania Política Indígena: tribus o nacions amb sistemes de govern tradicionals, poden imposar-se a governs elegits democràticament? Fins on pot arribar el Canadà en els seus pactes? Quan podran sortir finalment de la misèria les nacions indígenes, si no poden decidir sobre els temes que els afecten? En resum, què ha de fer el Canadà amb els seus indígenes, ara que ja som al segle XXI?

Construcció de gasoductes: el Canadà es proclama com a defensor de les mesures per aturar el canvi climàtic, però permet construir nous gasoductes. Potser és hora d’aturar-ho tot plegat, pensen majoritàriament a Quebec, Ontario, costa de la Columbia Britànica… Ni parlar-ne, diu la resta del país. En un altre resum, pot conviure la nova economia verda sense emissions, amb taxes sobre tot allò que sigui declarat contaminant, amb la producció de gas natural, petroli, mineria intensiva…?

De fet, el cas dels blocatges iniciats des de Wet’suwet’en estan mostrant les profundes diferències territorials entre diferents regions del Canadà, amb les nacions indígenes com a detonants (i que seguiran generant problemes d’aquesta mena). El Canadà té una mala peça al teler.

Uns comentaris finals:

El Primer Ministre Trudeau demana paciència i diàleg per quadrar el cercle. Realment es veurà si la societat canadenca és tan madura com ens diuen. Afegeixo: si els canadencs no se’n surten, no se pas qui se’n sortirà, d’aquestes contradiccions que tenen molts altres països o blocs de països.

Ja porten més d’un mes fent blocatges. Potser que els catalans hi enviem algú a veure com ho fan, perquè se’n surten molt millor que nosaltres. Tot plegat, sense oblidar que el govern canadenc no reparteix garrotades com els nostres veïns espanyols…